miércoles, 5 de agosto de 2020

40 DES DE LA FINESTRA: Victor


40 Victor.

Com sempre, rebem els avisos i ens presentem en el lloc per a fer-nos càrrec del cos de la persona morta. Però ara la situació és anòmala.

Tinc 50 anys i he treballat tota la meua vida en aquesta empresa. El meu avi fabricava fèretres, el meu pare va ampliar la fàbrica i va afegir les assegurances de decessos i jo continuo la seua feina.

Els meus germans i jo jugàvem de xicotets a l'amagatall en la nau on el meu avi tenia l'exposició. Imagineu l'amagatall ideal per a nosaltres!

Una vegada estava sol i avorrit i em vaig adormir dins d'una de les caixes vellutades i toves, la meua família no em trobava i van alertar al veïnat, tothom m'estava buscant pels llocs més estranys i llunyans, quan vaig despertar i vaig eixir de la fàbrica, no vaig comprendre què estava passant, sol recorde a la meua mare que primer em va abraçar plorant fins a quasi asfixiar-me. Després va vindre la reprimenda, clar.

Per a mi el naixement i la mort formen part d'un cicle natural. Ho he viscut des de la infància.

Durant aquests dies del covid, els avisos han sigut constants. Els viatges a hospitals o residències eren diaris, el que canviava era l'escàs nombre de familiars i la falta de l'homenatge que se sol fer en el comiat d'un ser estimat. Les normes de precaució són estrictes i s'han d'acceptar. No hi havia flors, ni amics, ni actes religiosos o socials, ni discursos…

Totes les persones mortes han tingut un procés i s'han seguit els protocols. Tinc les fitxes de cadascuna d'elles, no obstant això, tinc un sentiment estrany, un dolor especial que no havia sentit abans d'aquesta pandèmia.

Ha quedat una urna sense que ningú la reclame. Es la de l’Elena.

No sé què pot haver passat. No tenia família? L'estan buscant en un altre lloc? Vivia sola sense parents ni amics? Investigaré per a resoldre-ho.

En la seua fitxa diu que tenia 35 anys i treballava cuidant a una anciana de 85. Va arribar d'un país a l'altre costat de l'Atlàntic. Buscaré l'agència que la va col·locar i esbrinaré si li ho han notificat a la seua família. 

Des de la meua finestra, m'agradaria poder veure el paisatge rural de la casa de la meua àvia, la muntanya, els prats, el riu i el camí ple de lliris. De tota manera, el paisatge urbanita que veig no està malament, la rotonda amb l'escultura moderna, els pins, les flors i la font, l'única cosa diferent és que sempre està a vessar de trànsit i ara no es veu a ningú.

 

 

 

 

 


domingo, 2 de agosto de 2020

39 DES DE LA FINESTRA: Robert





39  Robert.

Sé que em trobava molt malament i que tenia molta febre. Marina es va quedar a casa amb el bebé i jo me’n vaig anar en taxi a urgències a l'hospital perquè no podia conduir. Vaig pensar que em donarien un tractament i tornaria a casa de seguida. En arribar, em van fer una PCR i em van ingressar en l'UCI.

A partir d'ací ja no recorde res més.

Quan de nou vaig tindre consciència, em vaig trobar en un llit sense poder moure'm envoltat d'aparells estranys i tubs pertot arreu. Les persones que se m'acostaven vestien de manera estranya, no habitual. 
No sé si va ser l'efecte dels sedants, i us podeu riure si voleu, però el primer que vaig pensar era que, encara que mai ho havia cregut, existien els extraterrestres i a mi m'havien abduït. 
Em va entrar el pànic i vaig voler alçar-me, però el meu cos estava com pegat al llit. A penes tenia forces per a moure un dit. 

Quan anava a cridar demanant ajuda se'm van acostar i a través d'aquella vestimenta vaig poder veure els seus ulls com els meus i la seua cara somrient. 
Allò no quadrava amb una situació de perill. Em deien campió i valent, encara que jo no tenia ni idea de per què.

Sembla ser que vaig estar en coma induït 95 dies a causa del covid 19. 
Cada vegada que semblava que millorava sorgia una nova complicació, pneumònia, insuficiència renal i parades cardíaques van ser els mes greus. 
Vaig estar a punt de dir adéu a aquest món unes quantes vegades, però sembla que no tenia pressa per marxar i em recuperava de nou.

No vull pensar com ho va passar Marina, amb el bebé, sola a casa, sense poder estar amb mi i pendent en tot moment del telèfon, un dia i un altre dia, i jo sense assabentar-me de res.

Els extraterrestres de l'hospital es van convertir en amables sanitaris que es desvivien per mi. Mai els podré agrair el seu treball com mereixen.

Ara estic en planta. Quan em donen l'alta i torne a casa continuaré lluitant amb totes les meues forces per seguir avant.

Des de la meua finestra només veig la lluna i les estreles durant la nit, el blau del cel i algun núvol durant el dia. No sé a quina altura estic de l'hospital, crec que en la planta 9.

Estic disposat a col·laborar en qualsevol cosa que necessiten de mi per a investigar i salvar vides.

M'he perdut tres mesos de la vida del meu fill, però podria haver sigut molt pitjor.

Visca la vida!


jueves, 30 de julio de 2020

38 DESDE LA FINESTRA: Sonia


Sonia.

Des que va nàixer el nostre segon fill, les coses van començar a anar malament. Ens passàvem el dia discutint, sempre de mal humor. Tot ens anava allunyant a poc a poc quasi sense notar-ho. L'autisme de Marc dificultava la nostra relació, senzillament el seu pare no el va poder acceptar. La dedicació exclusiva i constant que necessitava el va superar.

Ara té 8 anys i encara que jo em sent amb forces per a seguir avant, el seu pare no. La situació ha arribat a ser tan complicada que hem preparat els papers de la separació i just ara ens arriba açò. El confinament.

Els dos xiquets que atendre, les necessitats especials de Marc, el teletreball, el poc espai del pis i els nostres continus retrets, no afavoreixen aquest tancament obligatori. S'està convertint en un infern. Els meus fills estan patint les conseqüències de la mala relació. 

No sé com resistiré.

Ahir vaig baixar a tirar el fem, em vaig emportar a Marc amb mi perquè es moguera una mica perquè estava molt alterat. Quan vaig arribar a la cantonada vaig sentir crits des d'una finestra, no sabia què estava passant fins que vaig comprendre que m'estaven insultant, primer una i després dotzenes de persones desconegudes. La ràbia que transmetien era terrible. Si hagueren estat a prop, estic segura que m'haurien agredit no sols amb la paraula. Vaig tindre por. 

En arribar a casa em vaig posar a plorar.

Què està passant? Ens estem tornant inhumans? D'on ix tant d'odi?

No tinc superpoders, aquesta situació m'està esgotant, però sé que he de tirar avant, he de fer-ho.

Des de la meua finestra veig l'avinguda amb els cotxes aparcats, el carril bici buit, els bars tancats, l'autoescola sense cap moviment, la grua i les obres parades, només els semàfors continuen la seua encesa i apagat monòton per a dirigir una circulació inexistent.

Algunes vegades, a la nit, quan tots dormen, em quede mirant com canvien els colors, roig, verd, ambre, roig, verd, ambre… respire profundament i m'imagine volant sobre les teulades de la ciutat. 

Després camine a poc a poc cap a l'habitació on descansen els meus fills.

M'arraulisc al seu costat com un gat i espere que arribe un nou dia.



domingo, 26 de julio de 2020

37 DES DE LA FINESTRA: Albert



Albert.

Encara no sé com va passar. El sentiment va anar creixent sense adonar-nos.  Ens trobàvem sempre molt a gust junts. Tot era senzill i natural. Jo anhelava cada vegada més estar amb ella, fer junts un munt de coses.  Vaig comprendre que era la persona que necessite al meu costat per a compartir la vida.

Vaig tindre sort, Cecilia sentia el mateix.

La beca Erasmus la va portar fa uns mesos a la universitat de Bayreuth a Alemanya. Aquest allunyament forçós ens ha unit molt més. Parlem cada dia i els dos desitgem estar junts.

Ja ha acabat els seus estudis i justament hui havia de tornar, però han tancat l'espai aeri en tota Europa. No hi ha vols nacionals ni internacionals. Tampoc pot tornar per tren o carretera. Hem d'esperar que acabe la quarantena imposada pels governs per a previndre l'expansió del virus que s'estén per tot el planeta.

És possible que s’organitze un vol especial per rescatar a les persones que han quedat com Cecilia, encara que després haja d'estar confinada, almenys serà ací. El dubte i l’espera ens angoixa.

No tenim informació més detallada i no sé què puc fer. Només esperar i parlar amb ella per videoconferència per a tranquil·litzar-nos mútuament.

Estic desitjant abraçar-la.

Des de la meua finestra veig el carreró de davant amb la seua vorera inclinada, l'herba creixent entre les pedres, la humitat de les parets i al mig del carrer el gat gris de la meua veïna assegut tranquil·lament alié a tot.

Tenen paciència els gats. Saben esperar. Queda clar que no soc com ell perquè estic impacient i ansiós per estar amb Cecilia. 

L'espera se'm fa eterna.

En l'instant en què puguem trobar-nos cara a cara estic segur que el món sencer desapareixerà per a nosaltres. Estarem dins d'una bambolla transparent plena de tendresa, harmonia, il·lusió i felicitat.


jueves, 23 de julio de 2020

36 DES DE LA FINESTRA: Laia



Laia.

El terrible mal de cap em va durar tres dies. Després ja va ser més suportable, però va començar la tos i la dificultat per a respirar.

Vaig pensar que era un refredat fort.

Encara que ja havia sentit parlar del virus, no vaig imaginar que tinguera res a veure amb mi. Estava segura de que no havia estat en cap lloc de risc i encara no s'havien pres les mesures oficials de confinament.

El primer dia que em vaig sentir malament no vaig poder anar a treballar, això va evitar que jo transmetera la malaltia a les meues companyes i als alumnes.

El dolor del pit, i la sensació de no poder respirar es feien cada vegada més aclaparadores. La tos no em deixava dormir. Cada dia estava més esgotada i el devessall de notícies que s’escoltaven per tot arreu als canals de televisió em va aclaparar.

Quan vaig saber que la majoria dels meus amics també estaven com jo, em va entrar el pànic. Vaig tindre la certesa que tots ens havíem infectats amb el Covid 19. No arribe a comprendre quan ni on va poder ser.

Marina va arribar a estar ingressada a l'hospital bastant greu. 

Jo vaig passar la malaltia a casa amb grans dificultats, a centenars de quilòmetres de la meua família, sola i espantada.

L'equip mèdic del centre de salut que em va atendre va ser fantàstic, els estic molt agraïda. Em cridaven tots els dies, em donaven pautes a seguir, m’indicaven la medicació que havia de prendre i m'animaven constantment. Sabia que eren ahí a l'altre costat del telèfon per a tot el que necessitara.

Des d'eixe moment no em vaig sentir mai sola. Vaig passar a formar part dels milers de pacients que es comptabilitzaven com infectats en tot el país.

La meua mare em cridava contínuament per videoconferència, però no podia fer res per mi. Només esperar que em recuperara. 

Des de la meua finestra puc escoltar els aplaudiments, les cançons i les paraules d'ànim dels veïns, el soroll de la pluja i el vent entre les rames dels arbres.

Estic millor però encara no tinc forces ni per a alçar el cap.

lunes, 20 de julio de 2020

35 DES DE LA FINESTRA: Carme



Carme.

Ningú no va poder assistir.

Les magnífiques obres de l'exposició estaven ja col·locades al seu lloc esperant als amants de l'art que acudirien a visitar la galeria.

El diumenge 15 de març de 2020 no es va fer la inauguració. No va haver-hi parlaments, ni còctel de benvinguda.  Ni abraçades de retrobament, ni salutacions alegres. Tampoc les mirades d'admiració o complicitat, de sorpresa o d'alegria davant els quadres. No es van escoltar els murmuris apagats de les veus amb els seus comentaris més o menys encertats, ni la música suau de l'ambient.

A la sala només va haver-hi soledat, silenci i un gran buit.

El confinament decretat per a frenar i controlar el Covid 19 ho va paralitzar tot.

Organitzar una exposició suposa un gran esforç, ja que a més del treball de recerca previ, cal gestionar, supervisar i dirigir moltes coses. Quin serà el tema clau, contactar amb els artistes, marcar les bases, proposar temps de lliurament de les obres, fer la fitxa tècnica, preparar el catàleg, veure la sala d'exposició, revisar les assegurances, la temporalització, desembolicar les obres, planificar la ubicació adequada de cada peça, contactar amb la premsa, preparar el discurs de benvinguda…

Diversos mesos de treball s'han quedat en res. 

El desànim em pesa, però he d'actuar, fer alguna cosa. Davant els problemes es pot fugir, no fer res o marxar cap avant. Jo sempre preferisc anar cap avant.

Des de la meua finestra veig les gotes de pluja esvarant pel vidre, els tolls en el sòl de la terrassa, els geranis doblegant-se pel pes de l'aigua, el jardí ple de fulles recentment caigudes i els gats arraulits en el seu racó favorit. Estic en un lloc tranquil que m'ajuda a pensar.

Em posaré en contacte amb experts per a veure com podem fer un enregistrament de les obres i la sala, per a oferir al públic una visita per internet. 

Serà una exposició virtual. No tindrà la calor que suposa el contacte humà, però almenys es podrà gaudir des de casa.

Jo passejaré també per la sala solitària i silenciosa però plena de màgia, vida i color.

sábado, 18 de julio de 2020

34 DES DE LA FINESTRA: Miquel



Miquel.

Hui he patrullat pels carrers, com sempre des que va començar tot.

Els meus veïns esperen la novetat del dia perquè cada nit intente fer una cosa diferent que els faça somriure. 
Pense sobretot en els xiquets i xiquetes, en les persones que viuen soles i en els ancians.

El primer dia que se'm va ocórrer fer alguna cosa, va ser tan simple com posar la sirena a tot volum i encendre les llums blaves del cotxe patrulla mentre passava pels carrers plens de gent aplaudint i saludant des de la porta de sa casa o dels balcons.

Als xiquets els va encantar i als majors també.

Un altre dia, amb un megàfon, vaig posar la cançó “Resistiré” que tot el poble canta i reconeix com l'himne d'aquest confinament.

El dia que la tia Lola va complir 85 anys, li portarem un pastís. Li l'entregarem pel balcó i li cantarem “aniversari feliç” tots els veïns. Lola no s’ho esperava. Es va emocionar. Nosaltres també.

Hi ha una cançó infantil que als meus fills els encanta. Vaig posar la banda sonora en l'altaveu i convidava als xiquets perquè la cantaren i ballaren amb mi. Vaig haver de repetir això en molts encreuament de carrers. En acabar estava esgotat però feliç. La xicalla i la gent del poble també.

Note el bon rotllo i l'afecte dels meus conveïns. Com a policia municipal ajudem en tot el que podem.

Només vaig haver d'amonestar i fer entrar en raó, al principi d'aquesta situació d'alarma, a una persona que es negava a complir les normes. Al·legava que com ell tenia 83 anys la bestiola ja no li podia fer res. Ací al poble el coneixem tots i sabem que és una mica cabut. Em va costar fer-li entendre que era just tot el contrari i que ens posava en perill a tots.

Des de la meua finestra, quan acabe el treball, mire la façana de davant. És la casa d'una família d'antics comerciants locals. Té dues plantes, en cadascuna d'elles tres balcons amb adorns i remats blancs, garlandes de fulles i flors, tota ella és d'estil modernista. Aquestes cases són el record d'una altra època.

Ara estem en un moment difícil, però estic segur que resistirem i guanyarem.

Pensaré en el que faré demà quan patrulle. Pot ser alguna cosa amb globus de colors.

Se m'ocorre que podria …

martes, 14 de julio de 2020

33 DES DE LA FINESTRA: Alicia



Alicia.

La meua mare és una heroïna.

Ella diu que jo també ho soc. Que forme part del seu equip per haver-la secundat durant tot aquest temps.

M'explica que tot el personal de l'hospital, inclosa ella, pot treballar molt millor sabent que els seus fills els comprenen i ajuden.

Quan arriba a casa esgotada, sense ganes de parlar i a vegades molt trista, no li faig preguntes. La deixe tranquil·la i espere que es pose la roba còmoda i s'assega en el sofà. Llavors m'acoste i sense dir res li acaricie el cap amb les meues mans, ella tanca els ulls i deixa que els meus dits es moguen entre el seu pèl suaument. Li encanta. 
A mi m'agrada el seu somriure quan em mira.

Em dol molt la seua absència i m'agradaria que estiguera més temps amb mi, però sé que ara hi ha una urgència mèdica greu i ella ha de salvar vides i treballar per a controlar al virus.

He hagut de quedar-me sola a casa moltes vegades. Sempre li dic que no es preocupe. Sé que no puc eixir al carrer. M'agrada llegir, dibuixar i veure la tele. Faig els deures i havent sopat sap que me'n vaig al llit.

Uns veïns li van deixar una nota en la qual s'oferien per a portar-li la compra a casa i ho han fet algunes vegades. Són gent estupenda.

Des de la meua finestra es veuen molts arc de Sant Martí dibuixats en tela penjant dels balcons, també globus de colors i cors. La parada del tramvia està buida, hi ha poques persones a la porta del supermercat, i un senyor passeja al seu gos. 
  
M'agradaria molt poder veure a les meues amigues i al meu avi. Fa quasi dos mesos que estem sense poder eixir i he de confessar que aquest confinament a vegades es fa llarg i avorrit.

Els aplaudiments i l'afecte ajuden a seguir avant.

Jo només vull recuperar a la meua mare.

lunes, 6 de julio de 2020

32 DES DE LA FINESTRA: Dani




32  Dani.

No podem eixir de casa des de fa més de 40 dies. Tot el món estem en confinament.

No hauria imaginat mai que, en aquestes circumstàncies, tan dramàtiques per a tanta gent, arribaria a ser tan feliç.

Aquesta parada inesperada de la vida m'ha regalat una cosa que a penes tenia.

Temps.

Anna té cinc mesos. Estic completament boig amb ella. No tenia ni idea del que es podia sentir al ser pare d'una coseta tan dolça. Ara visc al planeta Anna, en una galàxia que existeix únicament dins de la nostra casa.

La meua vida, com la de molta més gent, ha fet un tomb, però m'ha servit per a adonar-me del veritablement important.

L'alarma decretada per aquest virus tan agressiu obliga a tothom a l'aïllament social i ara és impossible treballar. Hem tancat l'agència temporalment.

No puc practicar el kitesurf com sòl fer habitualment. Sentir la llibertat quan el vent i les ones t'espenten cap al cel. No importa. Ja tornarem a la mar de nou i Anna vindrà amb mi. 

També aprofite per a organitzar papers, albarans, factures, revisar equips i reorganitzar la pàgina web de contacte per als futurs clients.

Des de la meua finestra, es veuen les parets blanques de les cases veïnes plenes de buganvilla, mimosa i heura.

Al pati de casa, sota la parra, he penjat una hamaca. Prenc a la meua xiqueta en braços i la col·loque sobre el meu pit. Bressolant-nos suaument i tocant l'harmònica, es queda adormida. 

No puc estar millor en cap altre lloc.



miércoles, 1 de julio de 2020

31 DES DE LA FINESTRA: Cecilia


31 Cecília.


Al laboratori portem un ritme de treball frenètic.

Tubs d'assaig, plaques de Petri, microscopis, portaobjectes, pipetes, provetes, tubs capil·lars, centrífugues, i ordinadors, són elements imprescindibles que sempre hem utilitzat però que s'han convertit aquests dies en instruments d'esperança. 

Anem contra rellotge.

La investigació s'ha intensificat. L'objectiu prioritari és trobar la manera de parar el virus Covid 19. Trobar una vacuna que permeta controlar aquesta pandèmia universal i erradicar-la.
No és tasca fàcil. Les coses requereixen temps i justament això és el que no tenim. Som moltes les persones al món que estem treballant per a aconseguir-ho i sé que abans o després ho farem.

Compartim informació i avanços amb científics i científiques d'altres països. Si treballem conjuntament, si cooperem, tot serà molt més fàcil.  Però hi ha governs que pressionen als seus investigadors per a aconseguir la vacuna abans que ningú. Volen ser els primers a trobar el tractament, com si fora una carrera en la qual cal arribar a podi i aconseguir la medalla d'or. Em semblaria bé si la finalitat de guanyar fora altruista i no per a tindre el royalty de la seua comercialització. Això em sembla indignant.

Supose que el sentit comú i la conscienciació que som una única espècie en aquest planeta farà que totes les persones tinguen dret a la vacuna i no sols les que la puguen comprar. Almenys jo treballe amb eixa finalitat.

Quan arribe a casa continue repassant dades, escrivint notes i pensant estratègies que comentaré al dia següent. Després busque una mica de tranquil·litat. 

Òmplic la banyera, deixe la llum suau i música relaxant.

Des de la finestra del meu xicotet estudi, veig la gran esplanada, completament buida, de l'antiga estació de ferrocarril que va funcionar més d'un segle i que ara s'ha convertit en la capçalera del trajecte de les línies del tramvia. L'edifici segueix en peus, al fons, silenciós.

El sol es posa i jo deixe lliure el meu pensament seguint les volutes de fum de la meua tassa de café.


lunes, 29 de junio de 2020

30 DES DE LA FINESTRA: Carles



30 Carles.


Des de mitjan març açò és un no parar.

No tinc ni un minut d'assossec.

Entren i ixen constantment equips d'urgències amb malalts als quals cal diagnosticar i situar. No pare de recórrer corredors espentant llits i cadires amb rodes per a deixar-los en el lloc que els correspon, UCI, box, planta… traslladant d'un lloc a un altre a tota mena de pacients, la majoria ancians, però també gent jove.

Soc de complexió forta, però us assegure que no he tingut mai un cansament físic i mental tan gran com aquest en tots els anys de la meua vida com a zelador a l'hospital. I no soc l'únic que sent el mateix.

Els equips mèdics estan desbordats i esgotats. Ha sigut necessari un canvi dràstic en l'estructura i organització del centre hospitalari per a acollir tots els nous casos que ens arriben amb símptomes de Covid 19.

S'han suspés moltes consultes externes, proves mèdiques i operacions quirúrgiques. Als malalts que han de seguir tractaments contra el càncer, diàlisi o altres patologies greus, tenint en compte la seua vulnerabilitat, se'ls ha habilitat zones de l'hospital allunyades del contacte amb el virus.

L'equip de protecció que hem de portar dificulta el treball. Sue un muntó, però pense que ho tenen molt pitjor els equips mèdics. Intentar posar una via en les venes d'una persona portant dos parells de guants i mascareta, sense el tacte i la visió necessària per a fer-lo, és un repte constant.

Conec a diverses infermeres que tenen la cara enrogida, amb marques i ferides serioses en la pell per les ulleres d'aïllament i la suor contínua.

A més, està la por constant a contagiar-nos i contagiar a la família. 
Tinc una xiqueta de cinc anys, i quan arribe a casa vol que jugue amb ella, ensenyar-me el dibuix que ha fet o els treballs del col·le, però sap que ha d'esperar que em canvie totalment, em dutxe i use el gel hidroalcohòlic. Tota precaució és poca.

Des de la finestra de l'hospital, veig un constant degoteig de gent que, com jo, s'exposa contínuament, la majoria sanitaris i personal de neteja i manteniment, policia, bombers, reposadors d'aliments, persones fumigant-ho tot, ambulàncies, cotxes fúnebres… però també persones a les quals se'ls ha donat l'alta i que, somrients sota la mascareta, ens saluden amb la mà mentre pugen al cotxe que les portarà a casa.

S'acomiaden felices i agraïdes.

Això em fa seguir endavant.

viernes, 26 de junio de 2020

29 DES DE LA FINESTRA: Nuria



Nuria.


Hui els contaré el conte de la granota que volia volar.
Demà prepararé la cançó de l'arc de Sant Martí. 

Estic segura que els agradarà tot.

Els recitaré el xicotet poema del caragol: 
“El caragol badalla,
estira la seua molla. 
Trau un ull, veu una flor. 
Estira l'altre, entropessa. 
L’amaga ràpidament. 
La flor li somriu prudent”. 

I aquest altre també: 
“El caragol va banyant 
amb la bava el seu camí 
i darrere es va quedant 
un filet de plata fi”.

Necessite contar, recitar, cantar, riure i mostrar als menuts que la vida és preciosa. Un regal.

Prepare la càmera, enfoque bé. 

Al meu voltant col·loque els objectes que necessitaré anar mostrant per a il·lustrar la història de hui, peluixos, llibres, imatges, làmines, barrets, ventalls, paraigües, cistelles, perruques, mil i un trastet que puga servir per a cridar la seua atenció.

Són xicotets i no entenen el que està passant. No van a escola, no ixen de casa, no juguen en els gronxadors. No saben res del virus que envaeix el planeta en aquest abril 2020.

L'escola i les famílies estan desbordades. La meua idea és ajudar-les en la seua tasca. Em consta que les mestres treballen dur per a tirar avant i les famílies també.

Soc contacontes i sé que puc aportar el meu granet d'arena amb els xicotets vídeos que estic preparant.

Des de la meua finestra puc veure al fons les muntanyes blaves. Darrere d'elles sé que està la mar.  Tinc davant de la meua vista un tros enorme de cel, núvols blancs i oronetes voletejant, les teulades de les cases del poble i la cúpula de l'església. 
Puc deixar volar la imaginació i entrar a les cases dels xiquets i xiquetes per a murmurar-los que tot anirà bé.

Anem a cantar, a riure i a jugar!




miércoles, 24 de junio de 2020

28 DES DE LA FINESTRA: Xavier


Xavier:


He apartat els mobles del saló per a tindre suficient espai.

La càmera de vídeo ja està preparada per a gravar.

La música lenta comença a sonar i els nostres peus junts, immòbils, es preparen per al diàleg. Primer lentament, avançant, retrocedint, entrellaçant-se, donant girs suaus i tornant a quedar junts cara a cara.

Hem hagut de tancar l'acadèmia temporalment. 
La pandèmia de Covid 19 ha obligat el país sencer a quedar-se a casa. Maria i jo continuem ballant en el saló. El ball forma part de la meua vida. És importantíssim per a mi.

Des de la meua finestra veig els fanals de ferro i els balcons amb tests del meu estret carrer. El sol a penes entra un moment als matins. És un lloc tranquil, poc transitat. Ara per descomptat, solitari.

Al poble, la casa de la meua infància m'espera.

El prat amb la seua noguera i la taula rústica de fusta sota les seues branques. El xicotet safareig on em banyava de xiquet, i l'aire net amb olor d'herba.

Si ho haguera sabut abans hauria passat allí el confinament. Parlen que hi haurà fases de desescalada en les quals ja es podrà circular de nou.  

Nomes puga aniré al poble.

Ballaré amb els peus descalços sobre l'herba.

sábado, 20 de junio de 2020

27 DES DE LA FINESTRA: Paqui





Paqui.

Carolina acaba de nàixer. 
L'estàvem esperant tots amb moltíssima il·lusió.
Sembla mentida que m'haja convertit en àvia. Encara em costa creure-ho.
La primera neta!

Des que Susana ens va dir que anava a ser mare i nosaltres avis, hem estat com en un núvol. El resultat de les ecografies i revisions ginecològiques, el seguiment de l'embaràs amb les preocupacions i les alegries lògiques, han sigut un tema important durant aquests mesos.
Estava mentalitzada per a esperar, però ara que ja ha nascut i no sé quan podré tindre-la als meus braços el temps se'm fa llarg.

Encara no sabem quan acabarà això. Estem a l'abril i l'alarma de confinament sembla que s'allargarà una mica més.

Pot ser que siga egoista. Segur que hi haurà gent amb problemes molt més greus que conéixer a la seua primera neta. Però és que estic desitjant tant veure-la a ella i abraçar a la meua filla!
No deixe de pensar en les dificultats de moltes famílies, però soc positiva i estic segura que tot s'arreglarà.

Les videoconferències m'ajuden una mica a ser més pacient. Puc veure la seua careta d'angelet i la felicitat de la meua filla i la seua parella. Esperaré.

Des de la meua finestra es veu la xicoteta cala envoltada de pins i el penya-segat en el qual nien les gavines. Solem anar a passejar a l'hivern i a banyar-nos a l'estiu. El més prompte possible ens banyarem ací amb ella.

Dues barques de pescadors estan encallades a la platja. No poden eixir a pescar ara com ara.
Els hospitals continuen estant saturats i el perill de contagi contínua, però passarà. Tot això passarà. I tornarem a abraçar-nos i estar junts.

La vida és així uns arriben i uns altres se'n van, però hem de continuar cap avant, sempre avant.

Benvinguda Carolina!


miércoles, 17 de junio de 2020

26 DES DE LA FINESTRA : Anselm.



Anselm.

I el planeta es va parar. 
Però les tomaques continuaven creixent i les cabres donant llet. 

Deien que no es podia eixir de casa per a res. Només a la compra, per medicaments o a tirar el fem.

Ja m'agradaria veure als sabudets que parlen sol per a la gent de la gran ciutat. 

Les meues cabres han de menjar sí o sí i munyir-se tots els dies. Si la quadra està a un km de ma casa, hauré d'anar. Parlaré amb qui siga, però jo he d'anar a la muntanya.

El mateix amb les tomaques i les creïlles, puc anar a la botiga del poble a comprar-les, però no puc anar a la meua horta que la tinc molt més a prop, a 500 metres, just darrere de la meua casa.

De bojos, açò és de bojos.

Comprenc que el que està passant en el món és molt greu, però jo m'estic menjant les mans de veure que totes les mesures de seguretat es fan pensant en la gran ciutat.

No puc anar a treballar, ni vendre la llet, ni traure a les ovelles al camp perquè mengen herba fresca, però he de  munyir-les, és imprescindible! Encara que haja de tirar tota la llet perquè no tinc manera d'emmagatzemar-la.

Espere que prompte es puguen emportar els formatges, almenys no tot seran pèrdues.

 Des de la meua finestra veig el prat, les muntanyes i els núvols que amenacen pluja.

A mi l'aigua no em molesta, però que als ramaders se'ns veja com a gent de segona, sí. 

Agricultors i ramaders som imprescindibles.

No sé si ara s'adonaran. 

domingo, 14 de junio de 2020

25 DES DE LA FINESTRA : Iolanda


Iolanda.


No isc per a res de la casa. 
Intente quedar-me a l'habitació el màxim temps possible. 
Només vaig a la cuina a preparar el desdejuni, el menjar o el sopar i estic el temps just. Netege quan crec que molestaré el mínim. Tot ha d'estar al seu gust i a punt. Evite qualsevol motiu que li puga servir d'excusa. 
Es passa el dia veient la tele tombat al sofà.

A vegades em dona una mica de diners perquè compre menjar i sobretot cervesa, això que no falte. És l'únic moment en el qual isc al carrer, però a penes es veu gent. Faig les compres ràpidament. No parle amb ningú.

Al poble es té por al virus. Jo li tinc molta més por a ell. 
La meua família i amics no saben res del que em passa. És tan simpàtic i agradable amb els altres que no imaginen el monstre que porta dins. Jo sí.

Portem confinats des de març i encara no se sap quan acabarà. Cada dia està més furiós, agressiu i hostil. Evite estar a prop, sé que descarregarà la seua ira amb mi. No puc anar a cap lloc. 

Estic atrapada.

Des de la meua finestra veig, sobre el pal de la llum, el niu de les cigonyes buit. 
Les que el solen usar encara deuen estar a Àfrica, però no tardaran gens en arribar. 

A mi m'agradaria ser un ocell, desplegar les meues ales i volar lluny, molt lluny.

On ell mai no em trobe. 


jueves, 11 de junio de 2020

24 DES DE LA FINESTRA: Àlex



24   Àlex


Per favor, que no es penge el programa de l'ordinador un altra vegada o el destrosse d'una puntada. 

La cinquena vegada que intente enviar el treball al tutor. 
S'acaben els terminis i no aconsegueix contactar amb ell. 
La plataforma de la universitat està sobresaturada. Sembla que ens connectem massa gent alhora i l'accés es bloqueja.

Del meu projecte ja he preparat el resum sobre impacte ambiental, els aspectes positius i negatius en l'àmbit socioeconòmic i cultural, la possibilitat d'aconseguir un desenvolupament sostenible dels recursos. 
He fet el balanç d'avantatges i desavantatges i quines lleis s'han de tindre en compte per a realitzar el projecte. Tinc alguns dubtes que necessite comentar en la tutoria, però no hi ha manera. 
La connexió no funciona.

Estic, com tothom, sense poder eixir per allò del Covid i això m'ha ajudat a concentrar-me i avançar el treball. 
La cafeïna també. 
La meua beca està en joc i necessite aprovar sí o sí. 
Estic nerviós i preocupat. 
No existeixen les festes i gresques tòpiques de la vida d'estudiant. Ara són colzes, insomni i un munt d'hores estudiant i teclejant.

Des de la meua finestra es veu molt bé l'estret carrer en la qual ara visc. Està plé de grafits. 

El mur d'un habitatge derruït, les persianes tancades del bar, la paret de la cantonada del carrer i la tàpia del solar són quadres pintats per artistes de carrer. A mi m'agraden. Sobretot, el del bosc. També es veuen les bicis aparcades i els bancs buits.

Intentaré de nou la connexió a veure si per fi puc enviar el treball.

Treballar on line no està malament, però el contacte directe amb les persones és insubstituïble.

martes, 9 de junio de 2020

23 DES DE LA FINESTRA : Elena



23 Elena


Va vindre a treballar. 
Va deixar al seu país al menut de huit anys amb la seua família i va creuar l'oceà. 

Sola.

Els sentiments de soledat, por i angoixa d'una persona quan es troba lluny de casa, família i amics, en un lloc desconegut i moltes vegades gens acollidor, només els coneixen realment els qui han hagut d'emigrar per necessitat.

Després de dues experiències molt dures en altres treballs, va tindre sort. 

Va trobar a Carmen per mitjà d'una agència. 
L'anciana de 85 anys vivia sola. Era completament independent, a penes tenia dolències i l'única cosa que necessitava era companyia. 

Elena vivia amb ella. Netejava la casa, feia la compra, preparava el menjar, eixien juntes a fer una passejada, fins i tot alguna nit la va acompanyar al teatre. 

Es necessitaven la una a l'altra, per diferents motius. Carmen estava ben cuidada i acompanyada, Elena podia enviar tots els mesos gran part de la paga a la seua família.

No es va saber on ni com va poder contagiar-se Carmen. Va haver de quedar-se ingressada a l'hospital i al poc de temps va morir. Elena també. Ella tenia 35 anys.

Un virus desconegut arribat de la Xina començava a fer estralls, el Covid 19. 
Les dues dones estan en la llista de les primeres víctimes que es van començar a comptabilitzar. Després van ser moltes més.

Només vaig ser la seua amiga uns mesos. Ens véiem algun cap de setmana. 
No sé què ha passat amb el seu funeral. Supose que quan isquem del confinament podré esbrinar-ho.

Des de la meua finestra escolte les sirenes de les ambulàncies.

sábado, 6 de junio de 2020

22 DES DE LA FINESTRA : Ferran





22   Ferran

He acabat el recorregut de hui.  No m'he hagut de preocupar pel trànsit. Anava pràcticament a soles per les avingudes completament buides. M'he creuat amb algun vehicle de la policia i tres ambulàncies. Pels estrets carrers del barri tampoc circulava ningú.

L'emergència alimentària, que ja era evident abans de la pandèmia, s'ha mostrat molt més dura ara. 

En les últimes dues setmanes hem atès aproximadament a 90 famílies. Hui portava prop de 100 Kg d'aliments, entre menjar preparat, fruita i verdura.

Abans del confinament solien passar pel menjador social persones sense llar o amb escassos recursos, algunes venien de barris bastant llunyans, però ara, a més, s'ha d'atendre un nou grup de gent. Al no poder eixir de les seues cases hem de portar el menjar nosaltres, els voluntaris. Solen ser famílies amb xiquets, que s'han quedat sense treball, o estan en un ERTE, i que ja tenien un nivell econòmic baix.

Moltes d'elles treballaven en hostaleria, construcció, servei de neteja domèstica o eren autònoms en petites empreses familiars i ara s'han quedat sense recursos.

L'ajuntament i els serveis socials s'han preocupat per reubicar als sense sostre que solien recollir els aliments en el nostre centre.

Quan repartisc menjar a les noves famílies, no puc evitar notar eixa espècie de vergonya social que senten quan es veuen obligades a fer ús de les ajudes per a poder menjar. Intente llevar-li dramatisme. Els parle amb tota l'amabilitat que puc, fins i tot gaste alguna broma.

Algú em va dir un dia que havia de triar entre lloguer o menjar i que mai hauria pensat que es veuria en aquesta situació. 

És molt dur escoltar això i pensar que li pot passar a qualsevol.

Des de la meua finestra mire la magnífica posta de sol sobre les teulades de la ciutat i tracte de no pensar en lo dura que és la vida. Però per difícil que siga hem d'anar cap avant sempre.

Eixirem d'aquesta junts.

jueves, 4 de junio de 2020

21 DES DE LA FINESTRA : Feli




21 Feli

Aquest matí, el policia m'ha parat en la rodona. 

M'ha recordat que està prohibit circular, només hi ha algunes excepcions, com les ambulàncies o els reposadors d'aliments.

En preguntar-me on anava, he estat a punt de llevar-me la perruca, ensenyar-li el meu cap pelat i preguntar-li al seu torn: vosté què creu? Però en lloc d'això li he mostrat la cartilla amb les cites de radioteràpia.

Aquest mes d'abril de 2020 passarà a la història. Jo per descomptat ho recordaré molt de temps com una cosa excepcional en la meua vida i en la de moltíssima gent. Vaig acabar la quimio uns dies abans del confinament i ara he d'anar a tractament de radiologia tots els dies, no ho puc interrompre ara, fins i tot amb la pandèmia. Vaig amb totes les precaucions recomanades i una mica de por, per allò de les defenses en la meua circumstància personal.

Visc a 30 km de l'hospital. Les carreteres estan buides per complet i en els camps no es veu ni una ànima. A prop ja de la ciutat em creue amb bastants ambulàncies i molts cotxes fúnebres. No porten flors ni comitiva d'acompanyants, només el fèretre d'algú. 

Em ve a la ment la frase d'una poesia de Gustavo Adolfo Becker “Déu meu, que sols es queden els morts!”.

Malgrat tot, intente veure el got mig ple, fins i tot diria tres quarts ple. Soc molt positiva. Els meus fills i la meua família diuen que soc valenta. La veritat és que he tingut uns espills molt bons on mirar, la meua mare i l’àvia han sigut persones fortes que han marcat la meua vida. Una saga de dones que van tirar endavant en èpoques difícils i ens van mostrar el camí a les altres.

Des de la meua finestra, a casa, veig els camps i el camí ple de lliris blaus a punt de florir, l'arbre amb la caseta de fusta en la que juguen els meus fills, el campanar del poble i el meu gat tombat prenent el sol.

La quimio ja va acabar, les sessions de radioteràpia també acabaran, el cabell tornarà a créixer, la pell cremada cicatritzarà. Tornarem a reunir-nos i asseure'ns sota l'acàcia tota la família, i la vida tornarà. 

Diferent, però valdrà la pena.

La vida és un regal.

miércoles, 3 de junio de 2020

20 DES DE LA FINESTRA : Susana



20  Susana


Tot estava preparat per al 14 de març, dissabte. Anava a ser un dia molt especial en la meua vida, el més feliç.

Fa ara més d'un mes i encara em sembla irreal. Sé que em vaig quedar en xoc i em costava pensar amb claredat.

No ens vam poder casar.

L'anul·lació va ser fulminant. Tothom la va acceptar amb naturalitat i comprensió. A mi m'ha costat més. Va ser una gran desil·lusió. Primer vaig plorar. Vaig plorar molt. Havia sigut tan complicat organitzar-ho tot.

L'alerta sanitària i el confinament que es va anunciar el dia 13 de març, és total en tot el país. Encara seguim confinats i no sabem per quant de temps.  El planeta sencer està en les mateixes condicions.

S'han anul·lat tots els esdeveniments i viatges. No circulen cotxes ni persones pels carrers. Es tanquen centres comercials, cinemes, terrasses, teatres… Tota la vida social i familiar compartida desapareix.
I els hospitals estan plens a vessar de gent malalta i personal sanitari desbordat.

Les meues noces s'han quedat pendent, com tantes altres coses en la vida de molta gent.

Ara, més tranquil·la, pense que tinc una altra oportunitat. Que es pot tornar a començar i a il·lusionar-nos de nou. Les celebrarem en una altra data, estem negociant amb la sala de banquets, amb l'agència de viatges, amb la floristeria, amb la família i amics. Tots volem seguir avant, encara que hàgem de canviar moltes coses. 

No serà com l'havíem projectada, segur que molt diferent, però l'important és l'amor que sentim, el desig de compartir-lo amb els nostres sers estimats i tirar avant.

Des de la meua finestra veig els carrers buits, escolte el silenci, somnie la música, olore el vent humit, toque el cristall gelat i dibuixe dos cors enllaçats.

lunes, 1 de junio de 2020

19 DES DE LA FINESTRA: Vicent


19   Vicent

La funció anava bé. 

Totes les nits l'aforament del teatre s'omplia i eixíem a escena a donar-ho tot. 

El teatre és la meua vida. Puc ser qualsevol personatge, ficar-me en la seua pell, sentir, cantar, ballar, patir, riure, viure la vida dels meues altres jo. És fantàstic.

La sala està ara en silenci i completament buida. No se sap per quant de temps. La incertesa em deixa una sensació d'impotència i tristesa. Portem molts dies a casa, entre parets, sense eixir al carrer i seguint les notícies del confinament amb vertadera preocupació.

Però no em quede creuat de braços. Estic en contacte amb els meus companys. Actors com jo. Hem decidit reinventar-nos i gravem junts, cadascun des de la nostra casa, xicotetes peces que pugem a Internet. D'alguna manera l'art ha de continuar i fer més suportable el confinament.

He gravat alguns jocs malabars, acudits, màgia i cançons per als xiquets que estan ingressats a l'hospital. Tinc companys que anaven a visitar-los, però ara és molt complicat i es fa tot per Internet.

Al costat de la meua parella, tinc temps per a escriure i reprendre peces de teatre que tenia aparcades. Ella també és actriu. La complicitat és total. Quan tot això acabe tindrem molt a dir en l'escenari. 

Aquesta època està sent molt creativa.

Des de la meua finestra, en un àtic xicotet d'un edifici antic de l'extraradi, veig la terrassa i les antenes dels edificis pròxims. Cel i núvols pertot arreu. Però no es veuen les persones. No hi ha ningú.

Acostumat al públic, aquesta soledat és estranya. 

Tenim la realitat virtual, és cert, però no té res a veure amb la calor humana, la proximitat, l'abraçada,  el bes, el somriure, el crit, la riallada.

Des de la meua finestra només hi ha antenes, núvols i silenci.

sábado, 30 de mayo de 2020

18 DES DE LA FINESTRA : Joana



18 Joana

El saló de la nostra casa és, en aquests moments, un oceà ple de peixos. 

Els llençols, teles, estovalles i coixins, així com la taula i les butaques, no són més que l'escenari d'aquest immens fons marí. Jordi, Juli i Guillem de 1, 4 i 6 anys, són per descomptat els peixos.

Marc i jo els perseguim mentre ells amb els seus riures i tombarelles fugen de nosaltres.  Acabe feta pols. 

Quan cada dia, a la fi, s'adormen els tres i la casa queda en un relatiu silenci, note com el meu cos es rebel·la i em diu que em quede encastada i sense moure'm en el sofà.

Marc i jo treballem des de casa amb això de la pandèmia. El teletreball és l'única manera de poder seguir. Al meu cosí Josemi que viu sol en una casa bastant gran, li ve de perles. A mi no m'importa, no em queixe, només que organitzar-nos ens costa una mica més amb les tres preciositats que ens desperten cada matí amb tanta energia i ganes de jugar.

Mai hauria pensat tindre tanta imaginació per a poder passar tots aquests dies sense eixir de casa amb ells. M'ajuden els enllaços de contes, manualitats, jocs, cançons i una infinitat de coses més que intercanviem per WhatsApp amb amics, però és esgotador i ens hem d'alternar per a treballar.

Des de la meua finestra es veu el llit del riu ple d'arbres. Els camins que recorrem quan eixim a passejar, els jardins, les teles d'aranya en les quals es puja Guillem, els tobogans i gronxadors… però ara són un lloc inaccessible, tabú, inassolible. Fa a penes unes setmanes els meus fills jugaven allí. 

Està tot ací a l'altre costat del cristall i no obstant tan lluny. 

Em pregunte com és possible que d'un dia per a l'altre, la vida puga canviar de forma tan radical. Estic descobrint que es pot viure d'una altra manera menys agressiva, més amable. Encara que és clar que també necessite tindre una miqueta d'espai per a mi.

Quan tot açò passe podrem compaginar millor la família i el treball? o tornarem a deixar de costat l'important? Sabrem prioritzar?


La vida és imprevisible i passa tan ràpidament. Així que viuré l'ara i ací amb tota la intensitat que puga. 

Gaudiré de la infància dels meus fills, perseguiré els meus somnis i estimaré com si no hi haguera un demà.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...