Anselm.
I el planeta es va
parar.
Però les tomaques continuaven creixent i les cabres donant llet.
Però les tomaques continuaven creixent i les cabres donant llet.
Deien
que no es podia eixir de casa per a res. Només a la compra, per medicaments o a
tirar el fem.
Ja m'agradaria veure
als sabudets que parlen sol per a la gent de la gran ciutat.
Les meues cabres
han de menjar sí o sí i munyir-se tots els dies. Si la quadra està a un km de ma casa, hauré d'anar. Parlaré amb qui siga, però jo he d'anar a la
muntanya.
El mateix amb les
tomaques i les creïlles, puc anar a la botiga del poble a comprar-les, però no
puc anar a la meua horta que la tinc molt més a prop, a 500 metres, just
darrere de la meua casa.
De bojos, açò és de
bojos.
Comprenc que el que
està passant en el món és molt greu, però jo m'estic menjant les mans de veure
que totes les mesures de seguretat es fan pensant en la gran ciutat.
No puc anar a
treballar, ni vendre la llet, ni traure a les ovelles al camp perquè mengen
herba fresca, però he de munyir-les, és
imprescindible! Encara que haja de tirar tota la llet perquè no tinc manera
d'emmagatzemar-la.
Espere que prompte es
puguen emportar els formatges, almenys no tot seran pèrdues.
Des de la meua finestra veig el prat, les
muntanyes i els núvols que amenacen pluja.
A mi l'aigua no em
molesta, però que als ramaders se'ns veja com a gent de segona, sí.
Agricultors
i ramaders som imprescindibles.
No sé si ara
s'adonaran.
No hay comentarios:
Publicar un comentario