40 DES DE LA FINESTRA: Victor

40 Victor.

Com sempre, rebem els avisos i ens presentem en el lloc per a fer-nos càrrec del cos de la persona morta. Però ara la situació és anòmala.

Tinc 50 anys i he treballat tota la meua vida en aquesta empresa. El meu avi fabricava fèretres, el meu pare va ampliar la fàbrica i va afegir les assegurances de decessos i jo continuo la seua feina.

Els meus germans i jo jugàvem de xicotets a l'amagatall en la nau on el meu avi tenia l'exposició. Imagineu l'amagatall ideal per a nosaltres!

Una vegada estava sol i avorrit i em vaig adormir dins d'una de les caixes vellutades i toves, la meua família no em trobava i van alertar al veïnat, tothom m'estava buscant pels llocs més estranys i llunyans, quan vaig despertar i vaig eixir de la fàbrica, no vaig comprendre què estava passant, sol recorde a la meua mare que primer em va abraçar plorant fins a quasi asfixiar-me. Després va vindre la reprimenda, clar.

Per a mi el naixement i la mort formen part d'un cicle natural. Ho he viscut des de la infància.

Durant aquests dies del covid, els avisos han sigut constants. Els viatges a hospitals o residències eren diaris, el que canviava era l'escàs nombre de familiars i la falta de l'homenatge que se sol fer en el comiat d'un ser estimat. Les normes de precaució són estrictes i s'han d'acceptar. No hi havia flors, ni amics, ni actes religiosos o socials, ni discursos…

Totes les persones mortes han tingut un procés i s'han seguit els protocols. Tinc les fitxes de cadascuna d'elles, no obstant això, tinc un sentiment estrany, un dolor especial que no havia sentit abans d'aquesta pandèmia.

Ha quedat una urna sense que ningú la reclame. Es la de l’Elena.

No sé què pot haver passat. No tenia família? L'estan buscant en un altre lloc? Vivia sola sense parents ni amics? Investigaré per a resoldre-ho.

En la seua fitxa diu que tenia 35 anys i treballava cuidant a una anciana de 85. Va arribar d'un país a l'altre costat de l'Atlàntic. Buscaré l'agència que la va col·locar i esbrinaré si li ho han notificat a la seua família. 

Des de la meua finestra, m'agradaria poder veure el paisatge rural de la casa de la meua àvia, la muntanya, els prats, el riu i el camí ple de lliris. De tota manera, el paisatge urbanita que veig no està malament, la rotonda amb l'escultura moderna, els pins, les flors i la font, l'única cosa diferent és que sempre està a vessar de trànsit i ara no es veu a ningú.

 

 

 

 

 

39 DES DE LA FINESTRA: Robert

39  Robert.

Sé que em trobava molt malament i que tenia molta febre. Marina es va quedar a casa amb el bebé i jo me’n vaig anar en taxi a urgències a l'hospital perquè no podia conduir. Vaig pensar que em donarien un tractament i tornaria a casa de seguida. En arribar, em van fer una PCR i em van ingressar en l'UCI.

A partir d'ací ja no recorde res més.

Quan de nou vaig tindre consciència, em vaig trobar en un llit sense poder moure'm envoltat d'aparells estranys i tubs pertot arreu. Les persones que se m'acostaven vestien de manera estranya, no habitual. 

No sé si va ser l'efecte dels sedants, i us podeu riure si voleu, però el primer que vaig pensar era que, encara que mai ho havia cregut, existien els extraterrestres i a mi m'havien abduït. 

Em va entrar el pànic i vaig voler alçar-me, però el meu cos estava com pegat al llit. A penes tenia forces per a moure un dit. 

Quan anava a cridar demanant ajuda se'm van acostar i a través d'aquella vestimenta vaig poder veure els seus ulls com els meus i la seua cara somrient. 

Allò no quadrava amb una situació de perill. Em deien campió i valent, encara que jo no tenia ni idea de per què.

Sembla ser que vaig estar en coma induït 95 dies a causa del covid 19. 

Cada vegada que semblava que millorava sorgia una nova complicació, pneumònia, insuficiència renal i parades cardíaques van ser els mes greus. 

Vaig estar a punt de dir adéu a aquest món unes quantes vegades, però sembla que no tenia pressa per marxar i em recuperava de nou.

No vull pensar com ho va passar Marina, amb el bebé, sola a casa, sense poder estar amb mi i pendent en tot moment del telèfon, un dia i un altre dia, i jo sense assabentar-me de res.

Els extraterrestres de l'hospital es van convertir en amables sanitaris que es desvivien per mi. Mai els podré agrair el seu treball com mereixen.

Ara estic en planta. Quan em donen l'alta i torne a casa continuaré lluitant amb totes les meues forces per seguir avant.

Des de la meua finestra només veig la lluna i les estreles durant la nit, el blau del cel i algun núvol durant el dia. No sé a quina altura estic de l'hospital, crec que en la planta 9.

Estic disposat a col·laborar en qualsevol cosa que necessiten de mi per a investigar i salvar vides.

M'he perdut tres mesos de la vida del meu fill, però podria haver sigut molt pitjor.

Visca la vida!

38 DESDE LA FINESTRA: Sonia

Sonia.

Des que va nàixer el nostre segon fill, les coses van començar a anar malament. Ens passàvem el dia discutint, sempre de mal humor. Tot ens anava allunyant a poc a poc quasi sense notar-ho. L'autisme de Marc dificultava la nostra relació, senzillament el seu pare no el va poder acceptar. La dedicació exclusiva i constant que necessitava el va superar.

Ara té 8 anys i encara que jo em sent amb forces per a seguir avant, el seu pare no. La situació ha arribat a ser tan complicada que hem preparat els papers de la separació i just ara ens arriba açò. El confinament.

Els dos xiquets que atendre, les necessitats especials de Marc, el teletreball, el poc espai del pis i els nostres continus retrets, no afavoreixen aquest tancament obligatori. S'està convertint en un infern. Els meus fills estan patint les conseqüències de la mala relació. 

No sé com resistiré.

Ahir vaig baixar a tirar el fem, em vaig emportar a Marc amb mi perquè es moguera una mica perquè estava molt alterat. Quan vaig arribar a la cantonada vaig sentir crits des d'una finestra, no sabia què estava passant fins que vaig comprendre que m'estaven insultant, primer una i després dotzenes de persones desconegudes. La ràbia que transmetien era terrible. Si hagueren estat a prop, estic segura que m'haurien agredit no sols amb la paraula. Vaig tindre por. 

En arribar a casa em vaig posar a plorar.

Què està passant? Ens estem tornant inhumans? D'on ix tant d'odi?

No tinc superpoders, aquesta situació m'està esgotant, però sé que he de tirar avant, he de fer-ho.

Des de la meua finestra veig l'avinguda amb els cotxes aparcats, el carril bici buit, els bars tancats, l'autoescola sense cap moviment, la grua i les obres parades, només els semàfors continuen la seua encesa i apagat monòton per a dirigir una circulació inexistent.

Algunes vegades, a la nit, quan tots dormen, em quede mirant com canvien els colors, roig, verd, ambre, roig, verd, ambre… respire profundament i m'imagine volant sobre les teulades de la ciutat. 

Després camine a poc a poc cap a l'habitació on descansen els meus fills.

M'arraulisc al seu costat com un gat i espere que arribe un nou dia.

37 DES DE LA FINESTRA: Albert

Albert.

Encara no sé com va passar. El sentiment va anar creixent sense adonar-nos.  Ens trobàvem sempre molt a gust junts. Tot era senzill i natural. Jo anhelava cada vegada més estar amb ella, fer junts un munt de coses.  Vaig comprendre que era la persona que necessite al meu costat per a compartir la vida.

Vaig tindre sort, Cecilia sentia el mateix.

La beca Erasmus la va portar fa uns mesos a la universitat de Bayreuth a Alemanya. Aquest allunyament forçós ens ha unit molt més. Parlem cada dia i els dos desitgem estar junts.

Ja ha acabat els seus estudis i justament hui havia de tornar, però han tancat l'espai aeri en tota Europa. No hi ha vols nacionals ni internacionals. Tampoc pot tornar per tren o carretera. Hem d'esperar que acabe la quarantena imposada pels governs per a previndre l'expansió del virus que s'estén per tot el planeta.

És possible que s’organitze un vol especial per rescatar a les persones que han quedat com Cecilia, encara que després haja d'estar confinada, almenys serà ací. El dubte i l’espera ens angoixa.

No tenim informació més detallada i no sé què puc fer. Només esperar i parlar amb ella per videoconferència per a tranquil·litzar-nos mútuament.

Estic desitjant abraçar-la.

Des de la meua finestra veig el carreró de davant amb la seua vorera inclinada, l'herba creixent entre les pedres, la humitat de les parets i al mig del carrer el gat gris de la meua veïna assegut tranquil·lament alié a tot.

Tenen paciència els gats. Saben esperar. Queda clar que no soc com ell perquè estic impacient i ansiós per estar amb Cecilia. 

L'espera se'm fa eterna.

En l'instant en què puguem trobar-nos cara a cara estic segur que el món sencer desapareixerà per a nosaltres. Estarem dins d'una bambolla transparent plena de tendresa, harmonia, il·lusió i felicitat.

36 DES DE LA FINESTRA: Laia

Laia.

El terrible mal de cap em va durar tres dies. Després ja va ser més suportable, però va començar la tos i la dificultat per a respirar.

Vaig pensar que era un refredat fort.

Encara que ja havia sentit parlar del virus, no vaig imaginar que tinguera res a veure amb mi. Estava segura de que no havia estat en cap lloc de risc i encara no s'havien pres les mesures oficials de confinament.

El primer dia que em vaig sentir malament no vaig poder anar a treballar, això va evitar que jo transmetera la malaltia a les meues companyes i als alumnes.

El dolor del pit, i la sensació de no poder respirar es feien cada vegada més aclaparadores. La tos no em deixava dormir. Cada dia estava més esgotada i el devessall de notícies que s’escoltaven per tot arreu als canals de televisió em va aclaparar.

Quan vaig saber que la majoria dels meus amics també estaven com jo, em va entrar el pànic. Vaig tindre la certesa que tots ens havíem infectats amb el Covid 19. No arribe a comprendre quan ni on va poder ser.

Marina va arribar a estar ingressada a l'hospital bastant greu. 

Jo vaig passar la malaltia a casa amb grans dificultats, a centenars de quilòmetres de la meua família, sola i espantada.

L'equip mèdic del centre de salut que em va atendre va ser fantàstic, els estic molt agraïda. Em cridaven tots els dies, em donaven pautes a seguir, m’indicaven la medicació que havia de prendre i m'animaven constantment. Sabia que eren ahí a l'altre costat del telèfon per a tot el que necessitara.

Des d'eixe moment no em vaig sentir mai sola. Vaig passar a formar part dels milers de pacients que es comptabilitzaven com infectats en tot el país.

La meua mare em cridava contínuament per videoconferència, però no podia fer res per mi. Només esperar que em recuperara. 

Des de la meua finestra puc escoltar els aplaudiments, les cançons i les paraules d'ànim dels veïns, el soroll de la pluja i el vent entre les rames dels arbres.

Estic millor però encara no tinc forces ni per a alçar el cap.

35 DES DE LA FINESTRA: Carme

Carme.

Ningú no va poder assistir.

Les magnífiques obres de l'exposició estaven ja col·locades al seu lloc esperant als amants de l'art que acudirien a visitar la galeria.

El diumenge 15 de març de 2020 no es va fer la inauguració. No va haver-hi parlaments, ni còctel de benvinguda.  Ni abraçades de retrobament, ni salutacions alegres. Tampoc les mirades d'admiració o complicitat, de sorpresa o d'alegria davant els quadres. No es van escoltar els murmuris apagats de les veus amb els seus comentaris més o menys encertats, ni la música suau de l'ambient.

A la sala només va haver-hi soledat, silenci i un gran buit.

El confinament decretat per a frenar i controlar el Covid 19 ho va paralitzar tot.

Organitzar una exposició suposa un gran esforç, ja que a més del treball de recerca previ, cal gestionar, supervisar i dirigir moltes coses. Quin serà el tema clau, contactar amb els artistes, marcar les bases, proposar temps de lliurament de les obres, fer la fitxa tècnica, preparar el catàleg, veure la sala d'exposició, revisar les assegurances, la temporalització, desembolicar les obres, planificar la ubicació adequada de cada peça, contactar amb la premsa, preparar el discurs de benvinguda…

Diversos mesos de treball s'han quedat en res. 

El desànim em pesa, però he d'actuar, fer alguna cosa. Davant els problemes es pot fugir, no fer res o marxar cap avant. Jo sempre preferisc anar cap avant.

Des de la meua finestra veig les gotes de pluja esvarant pel vidre, els tolls en el sòl de la terrassa, els geranis doblegant-se pel pes de l'aigua, el jardí ple de fulles recentment caigudes i els gats arraulits en el seu racó favorit. Estic en un lloc tranquil que m'ajuda a pensar.

Em posaré en contacte amb experts per a veure com podem fer un enregistrament de les obres i la sala, per a oferir al públic una visita per internet. 

Serà una exposició virtual. No tindrà la calor que suposa el contacte humà, però almenys es podrà gaudir des de casa.

Jo passejaré també per la sala solitària i silenciosa però plena de màgia, vida i color.

34 DES DE LA FINESTRA: Miquel

Miquel.

Hui he patrullat pels carrers, com sempre des que va començar tot.

Els meus veïns esperen la novetat del dia perquè cada nit intente fer una cosa diferent que els faça somriure. 

Pense sobretot en els xiquets i xiquetes, en les persones que viuen soles i en els ancians.

El primer dia que se'm va ocórrer fer alguna cosa, va ser tan simple com posar la sirena a tot volum i encendre les llums blaves del cotxe patrulla mentre passava pels carrers plens de gent aplaudint i saludant des de la porta de sa casa o dels balcons.

Als xiquets els va encantar i als majors també.

Un altre dia, amb un megàfon, vaig posar la cançó “Resistiré” que tot el poble canta i reconeix com l'himne d'aquest confinament.

El dia que la tia Lola va complir 85 anys, li portarem un pastís. Li l'entregarem pel balcó i li cantarem “aniversari feliç” tots els veïns. Lola no s’ho esperava. Es va emocionar. Nosaltres també.

Hi ha una cançó infantil que als meus fills els encanta. Vaig posar la banda sonora en l'altaveu i convidava als xiquets perquè la cantaren i ballaren amb mi. Vaig haver de repetir això en molts encreuament de carrers. En acabar estava esgotat però feliç. La xicalla i la gent del poble també.

Note el bon rotllo i l'afecte dels meus conveïns. Com a policia municipal ajudem en tot el que podem.

Només vaig haver d'amonestar i fer entrar en raó, al principi d'aquesta situació d'alarma, a una persona que es negava a complir les normes. Al·legava que com ell tenia 83 anys la bestiola ja no li podia fer res. Ací al poble el coneixem tots i sabem que és una mica cabut. Em va costar fer-li entendre que era just tot el contrari i que ens posava en perill a tots.

Des de la meua finestra, quan acabe el treball, mire la façana de davant. És la casa d'una família d'antics comerciants locals. Té dues plantes, en cadascuna d'elles tres balcons amb adorns i remats blancs, garlandes de fulles i flors, tota ella és d'estil modernista. Aquestes cases són el record d'una altra època.

Ara estem en un moment difícil, però estic segur que resistirem i guanyarem.

Pensaré en el que faré demà quan patrulle. Pot ser alguna cosa amb globus de colors.

Se m'ocorre que podria …