miércoles, 5 de agosto de 2020

40 DES DE LA FINESTRA: Victor


40 Victor.

Com sempre, rebem els avisos i ens presentem en el lloc per a fer-nos càrrec del cos de la persona morta. Però ara la situació és anòmala.

Tinc 50 anys i he treballat tota la meua vida en aquesta empresa. El meu avi fabricava fèretres, el meu pare va ampliar la fàbrica i va afegir les assegurances de decessos i jo continuo la seua feina.

Els meus germans i jo jugàvem de xicotets a l'amagatall en la nau on el meu avi tenia l'exposició. Imagineu l'amagatall ideal per a nosaltres!

Una vegada estava sol i avorrit i em vaig adormir dins d'una de les caixes vellutades i toves, la meua família no em trobava i van alertar al veïnat, tothom m'estava buscant pels llocs més estranys i llunyans, quan vaig despertar i vaig eixir de la fàbrica, no vaig comprendre què estava passant, sol recorde a la meua mare que primer em va abraçar plorant fins a quasi asfixiar-me. Després va vindre la reprimenda, clar.

Per a mi el naixement i la mort formen part d'un cicle natural. Ho he viscut des de la infància.

Durant aquests dies del covid, els avisos han sigut constants. Els viatges a hospitals o residències eren diaris, el que canviava era l'escàs nombre de familiars i la falta de l'homenatge que se sol fer en el comiat d'un ser estimat. Les normes de precaució són estrictes i s'han d'acceptar. No hi havia flors, ni amics, ni actes religiosos o socials, ni discursos…

Totes les persones mortes han tingut un procés i s'han seguit els protocols. Tinc les fitxes de cadascuna d'elles, no obstant això, tinc un sentiment estrany, un dolor especial que no havia sentit abans d'aquesta pandèmia.

Ha quedat una urna sense que ningú la reclame. Es la de l’Elena.

No sé què pot haver passat. No tenia família? L'estan buscant en un altre lloc? Vivia sola sense parents ni amics? Investigaré per a resoldre-ho.

En la seua fitxa diu que tenia 35 anys i treballava cuidant a una anciana de 85. Va arribar d'un país a l'altre costat de l'Atlàntic. Buscaré l'agència que la va col·locar i esbrinaré si li ho han notificat a la seua família. 

Des de la meua finestra, m'agradaria poder veure el paisatge rural de la casa de la meua àvia, la muntanya, els prats, el riu i el camí ple de lliris. De tota manera, el paisatge urbanita que veig no està malament, la rotonda amb l'escultura moderna, els pins, les flors i la font, l'única cosa diferent és que sempre està a vessar de trànsit i ara no es veu a ningú.

 

 

 

 

 


domingo, 2 de agosto de 2020

39 DES DE LA FINESTRA: Robert





39  Robert.

Sé que em trobava molt malament i que tenia molta febre. Marina es va quedar a casa amb el bebé i jo me’n vaig anar en taxi a urgències a l'hospital perquè no podia conduir. Vaig pensar que em donarien un tractament i tornaria a casa de seguida. En arribar, em van fer una PCR i em van ingressar en l'UCI.

A partir d'ací ja no recorde res més.

Quan de nou vaig tindre consciència, em vaig trobar en un llit sense poder moure'm envoltat d'aparells estranys i tubs pertot arreu. Les persones que se m'acostaven vestien de manera estranya, no habitual. 
No sé si va ser l'efecte dels sedants, i us podeu riure si voleu, però el primer que vaig pensar era que, encara que mai ho havia cregut, existien els extraterrestres i a mi m'havien abduït. 
Em va entrar el pànic i vaig voler alçar-me, però el meu cos estava com pegat al llit. A penes tenia forces per a moure un dit. 

Quan anava a cridar demanant ajuda se'm van acostar i a través d'aquella vestimenta vaig poder veure els seus ulls com els meus i la seua cara somrient. 
Allò no quadrava amb una situació de perill. Em deien campió i valent, encara que jo no tenia ni idea de per què.

Sembla ser que vaig estar en coma induït 95 dies a causa del covid 19. 
Cada vegada que semblava que millorava sorgia una nova complicació, pneumònia, insuficiència renal i parades cardíaques van ser els mes greus. 
Vaig estar a punt de dir adéu a aquest món unes quantes vegades, però sembla que no tenia pressa per marxar i em recuperava de nou.

No vull pensar com ho va passar Marina, amb el bebé, sola a casa, sense poder estar amb mi i pendent en tot moment del telèfon, un dia i un altre dia, i jo sense assabentar-me de res.

Els extraterrestres de l'hospital es van convertir en amables sanitaris que es desvivien per mi. Mai els podré agrair el seu treball com mereixen.

Ara estic en planta. Quan em donen l'alta i torne a casa continuaré lluitant amb totes les meues forces per seguir avant.

Des de la meua finestra només veig la lluna i les estreles durant la nit, el blau del cel i algun núvol durant el dia. No sé a quina altura estic de l'hospital, crec que en la planta 9.

Estic disposat a col·laborar en qualsevol cosa que necessiten de mi per a investigar i salvar vides.

M'he perdut tres mesos de la vida del meu fill, però podria haver sigut molt pitjor.

Visca la vida!


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...