jueves, 30 de julio de 2020

38 DESDE LA FINESTRA: Sonia


Sonia.

Des que va nàixer el nostre segon fill, les coses van començar a anar malament. Ens passàvem el dia discutint, sempre de mal humor. Tot ens anava allunyant a poc a poc quasi sense notar-ho. L'autisme de Marc dificultava la nostra relació, senzillament el seu pare no el va poder acceptar. La dedicació exclusiva i constant que necessitava el va superar.

Ara té 8 anys i encara que jo em sent amb forces per a seguir avant, el seu pare no. La situació ha arribat a ser tan complicada que hem preparat els papers de la separació i just ara ens arriba açò. El confinament.

Els dos xiquets que atendre, les necessitats especials de Marc, el teletreball, el poc espai del pis i els nostres continus retrets, no afavoreixen aquest tancament obligatori. S'està convertint en un infern. Els meus fills estan patint les conseqüències de la mala relació. 

No sé com resistiré.

Ahir vaig baixar a tirar el fem, em vaig emportar a Marc amb mi perquè es moguera una mica perquè estava molt alterat. Quan vaig arribar a la cantonada vaig sentir crits des d'una finestra, no sabia què estava passant fins que vaig comprendre que m'estaven insultant, primer una i després dotzenes de persones desconegudes. La ràbia que transmetien era terrible. Si hagueren estat a prop, estic segura que m'haurien agredit no sols amb la paraula. Vaig tindre por. 

En arribar a casa em vaig posar a plorar.

Què està passant? Ens estem tornant inhumans? D'on ix tant d'odi?

No tinc superpoders, aquesta situació m'està esgotant, però sé que he de tirar avant, he de fer-ho.

Des de la meua finestra veig l'avinguda amb els cotxes aparcats, el carril bici buit, els bars tancats, l'autoescola sense cap moviment, la grua i les obres parades, només els semàfors continuen la seua encesa i apagat monòton per a dirigir una circulació inexistent.

Algunes vegades, a la nit, quan tots dormen, em quede mirant com canvien els colors, roig, verd, ambre, roig, verd, ambre… respire profundament i m'imagine volant sobre les teulades de la ciutat. 

Després camine a poc a poc cap a l'habitació on descansen els meus fills.

M'arraulisc al seu costat com un gat i espere que arribe un nou dia.



No hay comentarios:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...