Tot estava preparat
per al 14 de març, dissabte. Anava a ser un dia molt especial en la meua vida,
el més feliç.
Fa ara més d'un mes i
encara em sembla irreal. Sé que em vaig quedar en xoc i em costava pensar amb
claredat.
No ens vam poder
casar.
L'anul·lació va ser
fulminant. Tothom la va acceptar amb naturalitat i comprensió. A mi m'ha costat
més. Va ser una gran desil·lusió. Primer vaig plorar. Vaig plorar molt. Havia
sigut tan complicat organitzar-ho tot.
L'alerta sanitària i
el confinament que es va anunciar el dia 13 de març, és total en tot el país.
Encara seguim confinats i no sabem per quant de temps. El planeta sencer està en les mateixes
condicions.
S'han anul·lat tots
els esdeveniments i viatges. No circulen cotxes ni persones pels carrers. Es
tanquen centres comercials, cinemes, terrasses, teatres… Tota la vida social i
familiar compartida desapareix.
I els
hospitals estan plens a vessar de gent malalta i personal sanitari desbordat.
Les meues noces s'han quedat pendent, com tantes altres coses en la vida de molta gent.
Ara, més tranquil·la,
pense que tinc una altra oportunitat. Que es pot tornar a començar i a
il·lusionar-nos de nou. Les celebrarem en una altra data, estem negociant
amb la sala de banquets, amb l'agència de viatges, amb la floristeria, amb la
família i amics. Tots volem seguir avant, encara que hàgem de canviar moltes
coses.
No serà com l'havíem projectada, segur que molt diferent, però
l'important és l'amor que sentim, el desig de compartir-lo amb els nostres sers
estimats i tirar avant.
Des de la meua
finestra veig els carrers buits, escolte el silenci, somnie la música, olore el
vent humit, toque el cristall gelat i dibuixe dos cors enllaçats.
No hay comentarios:
Publicar un comentario