23 Elena
Va vindre a treballar.
Va deixar al seu país al menut de huit anys amb la seua família i va creuar
l'oceà.
Sola.
Els sentiments de soledat, por i angoixa d'una
persona quan es troba lluny de casa, família i amics, en un lloc desconegut
i moltes vegades gens acollidor, només els coneixen realment els qui han hagut
d'emigrar per necessitat.
Després de dues
experiències molt dures en altres treballs, va tindre sort.
Va trobar a Carmen
per mitjà d'una agència.
L'anciana de 85 anys vivia sola. Era completament
independent, a penes tenia dolències i l'única cosa que necessitava era
companyia.
Elena vivia amb ella. Netejava la casa, feia la compra, preparava el
menjar, eixien juntes a fer una passejada, fins i tot alguna nit la va
acompanyar al teatre.
Es necessitaven la una a l'altra, per diferents motius.
Carmen estava ben cuidada i acompanyada, Elena podia enviar tots els mesos gran
part de la paga a la seua família.
No es va saber on ni
com va poder contagiar-se Carmen. Va haver de quedar-se ingressada a l'hospital
i al poc de temps va morir. Elena també. Ella tenia 35 anys.
Un virus desconegut
arribat de la Xina començava a fer estralls, el Covid 19.
Les dues dones estan
en la llista de les primeres víctimes que es van començar a comptabilitzar.
Després van ser moltes més.
Només vaig ser la seua
amiga uns mesos. Ens véiem algun cap de setmana.
No sé què ha passat amb el seu
funeral. Supose que quan isquem del confinament podré esbrinar-ho.
Des de la meua
finestra escolte les sirenes de les ambulàncies.
1 comentario:
Molt colpidor
Publicar un comentario