23 DES DE LA FINESTRA : Elena

23 Elena

Va vindre a treballar. 

Va deixar al seu país al menut de huit anys amb la seua família i va creuar l'oceà. 

Sola.

Els sentiments de soledat, por i angoixa d'una persona quan es troba lluny de casa, família i amics, en un lloc desconegut i moltes vegades gens acollidor, només els coneixen realment els qui han hagut d'emigrar per necessitat.

Després de dues experiències molt dures en altres treballs, va tindre sort. 

Va trobar a Carmen per mitjà d'una agència. 

L'anciana de 85 anys vivia sola. Era completament independent, a penes tenia dolències i l'única cosa que necessitava era companyia. 

Elena vivia amb ella. Netejava la casa, feia la compra, preparava el menjar, eixien juntes a fer una passejada, fins i tot alguna nit la va acompanyar al teatre. 

Es necessitaven la una a l'altra, per diferents motius. Carmen estava ben cuidada i acompanyada, Elena podia enviar tots els mesos gran part de la paga a la seua família.

No es va saber on ni com va poder contagiar-se Carmen. Va haver de quedar-se ingressada a l'hospital i al poc de temps va morir. Elena també. Ella tenia 35 anys.

Un virus desconegut arribat de la Xina començava a fer estralls, el Covid 19. 

Les dues dones estan en la llista de les primeres víctimes que es van començar a comptabilitzar. Després van ser moltes més.

Només vaig ser la seua amiga uns mesos. Ens véiem algun cap de setmana. 

No sé què ha passat amb el seu funeral. Supose que quan isquem del confinament podré esbrinar-ho.

Des de la meua finestra escolte les sirenes de les ambulàncies.