19 Vicent
La funció anava bé.
Totes les nits l'aforament del teatre s'omplia i eixíem a escena a donar-ho
tot.
El teatre és la meua vida. Puc ser qualsevol personatge, ficar-me en la
seua pell, sentir, cantar, ballar, patir, riure, viure la vida dels meues
altres jo. És fantàstic.
La sala està ara en
silenci i completament buida. No se sap per quant de temps. La incertesa em
deixa una sensació d'impotència i tristesa. Portem molts dies a casa, entre
parets, sense eixir al carrer i seguint les notícies del confinament amb
vertadera preocupació.
Però no em quede
creuat de braços. Estic en contacte amb els meus companys. Actors com jo. Hem
decidit reinventar-nos i gravem junts, cadascun des de la nostra casa,
xicotetes peces que pugem a Internet. D'alguna manera l'art ha de continuar i
fer més suportable el confinament.
He gravat alguns jocs
malabars, acudits, màgia i cançons per als xiquets que estan ingressats a
l'hospital. Tinc companys que anaven a visitar-los, però ara és molt complicat
i es fa tot per Internet.
Al costat de la meua
parella, tinc temps per a escriure i reprendre peces de teatre que tenia
aparcades. Ella també és actriu. La complicitat és total. Quan tot això acabe
tindrem molt a dir en l'escenari.
Aquesta època està sent molt creativa.
Des de la meua
finestra, en un àtic xicotet d'un edifici antic de l'extraradi, veig la
terrassa i les antenes dels edificis pròxims. Cel i núvols pertot arreu. Però
no es veuen les persones. No hi ha ningú.
Acostumat al públic, aquesta soledat
és estranya.
Tenim la realitat virtual, és cert, però no té res a veure amb la
calor humana, la proximitat, l'abraçada, el bes, el somriure, el
crit, la riallada.
Des de la meua
finestra només hi ha antenes, núvols i silenci.
No hay comentarios:
Publicar un comentario