Iolanda.
No isc per a res de la
casa.
Intente quedar-me a l'habitació el màxim temps possible.
Només vaig a la
cuina a preparar el desdejuni, el menjar o el sopar i estic el temps just. Netege
quan crec que molestaré el mínim. Tot ha d'estar al seu gust i a punt. Evite
qualsevol motiu que li puga servir d'excusa.
Es passa el dia veient la tele
tombat al sofà.
A vegades em dona una
mica de diners perquè compre menjar i sobretot cervesa, això que no falte. És
l'únic moment en el qual isc al carrer, però a penes es veu gent. Faig les
compres ràpidament. No parle amb ningú.
Al poble es té por al
virus. Jo li tinc molta més por a ell.
La meua família i amics no saben res del
que em passa. És tan simpàtic i agradable amb els altres que no imaginen el
monstre que porta dins. Jo sí.
Portem confinats des
de març i encara no se sap quan acabarà. Cada dia està més furiós, agressiu i
hostil. Evite estar a prop, sé que descarregarà la seua ira amb mi. No puc anar
a cap lloc.
Estic atrapada.
Des de la meua
finestra veig, sobre el pal de la llum, el niu de les cigonyes buit.
Les que el solen usar encara deuen estar a Àfrica, però no tardaran gens en arribar.
A mi
m'agradaria ser un ocell, desplegar les meues ales i volar lluny, molt lluny.
On ell mai no em trobe.
No hay comentarios:
Publicar un comentario