3 Luís
No puc més. No ho
suporte. He d'eixir d'aquesta ratera. M'ofegue.
Els veïns de baix es
passen les hores assajant i tocant la trompeta, i els de dalt, amb tres mocosos
salvatges que no paren de pegar bots, córrer i fer crits, em tornaran boig.
Quan eixen a la finestra a les huit tot són somriures i cançons i aplaudiments.
Jo ni els veig, sols ho escolte des del sofà. Fotre, no sé per a què tanta
parafernàlia. Només vull que em deixen en pau.
Els bitllets de l'avió
damunt de la taula em recorden on hauria d'estar ara, lluny d'ací, molt lluny,
prenent el sol, amb la meua cervesa fresca, la platja, els amics. Planejant
aquest viatge tot un any perquè ara passe això. Ja és tindre mala sort.
En la televisió el
govern ens repeteix per enèsima vegada que la pandèmia no sé què, que si els
morts, que si l'estat d'alerta, que el confinament… que s’en vagen a la merda,
fotre. Jo vull eixir, córrer, deixar-me anar, no quedar-me ací mirant les
parets d'aquest tuguri. Si almenys visquera en una casa amb una finestra al
carrer, però no, ací és tot interior. Com a molt puc assomar-me a la lluerna
del pati, i això encara em deprimeix més.
Aquesta vesprada
baixaré a fer la compra. Crec que ompliré la cistella només amb cervesa,
creïlles fregides i roses salades. M'asseuré i amb la Tauleta veuré d'una
tirada els episodis de Star Wars que m'abellisquen.
Que no em cride ningú,
ni missatges, ni WhatsApp, ni videoconferència. Em posaré els cascs i m'aïllaré
del món per complet. No és això el que volen?
Al final eixiré. Ho
sé. I quan isca d'aquesta …
No hay comentarios:
Publicar un comentario