7 Rosa.
He perdut la noció del
temps.
He estat tants dies sense estar, que ara em costa prou tornar a la
realitat.
Des de la finestra de
la meua planta veig les ambulàncies entrar i eixir. El personal sanitari sembla
que siguen astronautes o manipuladors de material perillós, com en les
pel·lícules o en els reportatges de plantes d'urani radioactiu en les que ha
hagut una fugida greu, o quan es manipulen explosius perillosos. Sempre en
situacions extremes, estranyes. No obstant això, ara
sembla habitual.
Les persones que observe des d'ací porten màscares i guants.
Totes.
Les de la planta en la
qual vaig estar, portaven un equipament de protecció especial per al personal
sanitari. Guants, màscara, ulleres protectores, pantalles facials, bates,
davantals, cobertes per al cap i les sabates. Venien tan tapades a cuidar-me
que em costa reconéixer-les ara. Només els seus ulls i la veu em resulten
familiars.
El dia que vaig eixir
de l'UCI, es van col·locar al costat del corredor i un túnel d'aplaudiments em
va precedir. Tothom somreia, alguns encara amb somriure, ploraven d'emoció. Jo
només volia expressar el meu més sincer agraïment per tot el que van fer per mi
durant tant de temps. No vaig saber com expressar-ho, només somreia i alçava la
meua mà saludant.
He vençut a la mort,
diuen.
Va ser molt dur, molt complicat. Però ací estic.
No hay comentarios:
Publicar un comentario