13 Matilde.
El poble s'ha quedat
buit. No es veu a ningú pel carrer. Dels 200 i escaig habitants censats,
realment vivim ací menys de la meitat tot l'any. Els altres venen i se’n van.
Huí sembla un poble
fantasma, però continua sent preciós.
Solen vindre persones
de tot el món a visitar-lo. Jo els mire des de la meua finestra i m'entretinc
inventant la història de les seues vides. Escoltant idiomes incomprensibles.
Veient els seus ulls curiosos i cares de sorpresa davant el túnel que travessa
la muntanya per a arribar al castell.
Tot és silenci. Ningú
ha d'eixir de casa. Hi ha greu perill de contagi. Jo estic tranquil·la. Tinc
tot el que necessite. Els meus fills no paren de cridar-me i els he de
tranquil·litzar. Em porten a casa la medicació o el menjar. Ni tan sols he de
cuinar.
Em fregue les mans amb
el gel hidroalcohòlic, netege amb un drap xopat de lleixiu les coses que solc
tocar i em pose la màscara i els guants quan venen a portar-me el que
necessite.
Des de la meua
finestra li cride a Antonio, que està una mica sord, perquè traga el cap per la
seua i xarrem una estona. Ell viu amb el seu fill que és infermer i és qui ens
compta com van les coses en el seu treball, però passa el dia sol.
Tinc 91 anys, he vist
guerres, fam, terratrémols i sequera, però també alegria, festa, riures i
felicitat.
Açò també passarà.
No hay comentarios:
Publicar un comentario