1 Lupe
Vaig aprendre molt
prompte a ser feliç amb poc.
Coneixes aqueixes
bombolles de cristall, amb un paisatge idíl·lic que agites i fa caure neu,
flors o papers de colors? Ara estic així, a l'interior d'una bombolla de
cristall.
Des de la meua
finestra veig un cel blau clar, amb xicotets núvols blancs, com de cotó. Al meu
costat, una persona molt valuosa en la meua vida tecleja en el seu ordinador,
només he de tornar el cap i ja tinc el seu somriure.
En qualsevol moment em
puc connectar per a parlar amb els meus fills, amb la meua germana, els amics,
la família.
No necessite res, tot
és senzill, simple, fàcil.
Però la vida, fora
d'aquesta bombolla, ha fet un tomb.
De sobte, tot el
planeta està sent atacat i milers de persones estan perdent la seua vida abans
del que es preveu. Tu o jo mateixa podem ser una d'elles.
Des de la meua
finestra, només hi ha cel blau i oronetes voletejant, no veig els llits dels
hospitals, el dolor, la mort en soledat, no veig el cansament de les persones
que no paren de treballar perquè tirem avant, les màscares, el sofriment, però
sé que tot això és ací i no puc fer res per evitar-ho. També veig abnegació,
ajuda, altruisme, ganes de viure, música, color, crits d'ànim i rialles de
xiquets.
M'imagine el planeta
Terra com una fràgil boleta de jugar al guà, cada vegada més diminuta en
l'espai, i nosaltres com a simples granets d'arena de la platja.
Però eixos diminuts
grans d'arena són molt valuosos. Cadascun amb la seua història personal plena
d'emocions. Vides que mereixen un món millor. Un planeta millor. Un present
millor. Un futur millor.
És vertaderament
imprescindible reflexionar sobre quina vida tenim i quina vida volem. La Naturalesa
no ens necessita. Nosaltres a ella sí.
Tenim una gran
oportunitat. Podem canviar tantes coses!
Serem capaços?
No hay comentarios:
Publicar un comentario