6 Joan.
Porte tot el dia
recorrent els carrers buits de la ciutat. Mai hauria pensat que les veuria
sense el trànsit dens al qual estic acostumat.
Els conductors impacients que
intenten colar-se per qualsevol costat, els sons del clàxon de la gent amb
pressa, els semàfors en ambre que semblen la pistola d'eixida d'una carrera en
la qual ens va la vida, només per a tornar a parar una altra vegada uns metres
més endavant, la multitud amuntegada en les voreres, i el soroll. El soroll que
ens envolta constantment.
Ara, el silenci és
aclaparador, no estic acostumat, només escolte el so del motor de la meua nova
furgoneta NV300 de 75KW i 102CV.
Des de
les finestres veig els aparadors de les botigues tancades que continuen
anunciant els seus articles. Però ningú camina per les voreres. Tancat per
alerta mèdica, posa en alguns llocs. Els panells anunciadors dels carrers
continuen canviant, però no hi ha ningú per a veure'ls.
Acabaré la meua
jornada prompte. Ha valgut la pena. La senyora Joana s'ha alegrat molt quan li
he entregat la compra. Igual que Antoni, que volia donar-me una propina.
Telefonen a la botiga, fan la comanda i jo li ho porte a les seues cases. Així
no ixen dels seus domicilis, eviten el contagi i ajuden al fet que açò acabe
com més prompte millor.
Jo m'expose, sí. No hi
ha més remei. Però he pres totes les precaucions que indiquen els sanitaris.
Acabe el meu últim repartiment de hui i em vaig a casa.
Sols veig carrers
buits.
No hay comentarios:
Publicar un comentario