sábado, 23 de mayo de 2020

14 DES DE LA FINESTRA : Lluïsa





14   Lluïsa

El meu avi va morir ahir. No el vaig poder veure. Tampoc vaig poder acomiadar-me, donar-li un últim bes a la mà o a la galta. Parlar-li, encara que no em puguera escoltar, dir-li quant el volia, érem còmplices en tantes coses, ens enteníem amb només un gest, una mirada, un somriure.

No el vaig poder acompanyar en els últims dies, estava en coma induït per a no tindre sofriments fins que el seu cos va deixar de funcionar. Només el personal sanitari estava autoritzat a entrar a la seua habitació amb extremes mesures de seguretat. Sé que va estar molt ben atés i per això estic molt agraïda, mai prou.

No obstant això, el dolor que sent és tan enorme que sembla que el meu pit esclatarà. Busque alguna cosa que em servisca de vàlvula de fugida, algú o alguna cosa a qui culpar, no serveix que em diguen que ja era major, que és llei de vida, que les complicacions són habituals a aquesta edat, que aquesta pandèmia no l'esperava ningú… res em consola. Estic molt enfadada i enrabiada amb el món i no sé què fer.

No pot haver desaparegut de la meua vida. Així, no.

Des de la meua finestra, amb els ulls unflats i enrogits de tant de plorar, veig les dels pisos d’enfront, tancades, sense vida.  Als balcons diversos arcs de Sant Martí dibuixats. I si mire cap amunt, el cel completament ennuvolat a punt de ploure.

Els núvols ploraran amb mi.

No hay comentarios:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...