15 Cristian
El restaurant estava a
punt.
La inauguració prevista per al dia 13 de març.
Esperàvem el cap de
setmana amb il·lusió, el rebost i les neveres plenes. Seriem dos cambrers en la
barra i tres en les taules, en la cuina dues persones més i la propietària
supervisant-ho tot, ocupant-se de la caixa i donant un cop de mà on fera falta.
En la televisió va aparèixer el president del govern anunciant l'estat d'alarma per una pandèmia
molt perillosa que recorria el país i que amenaçava amb col·lapsar la sanitat.
L'única solució era el confinament total, dràstic, rigorós, de tota la
població.
El primer que vaig pensar va ser en les gambes fresques. Veges tu
quin pensament! Què anàvem a fer amb tants quilos? Congelar-les, clar. Després
vaig anar repassant la resta dels productes que teníem preparats per a la
inauguració. Dolços, begudes, fruita, carn, peix, verdures… impossible
guardar-ho tot. Anava a fer-se malbé quasi tot.
Em vaig consolar
pensant que només era un endarreriment de quinze dies.
Després van ser molts
més.
Encara no havia
formalitzat el meu contracte de cambrer, així que em vaig trobar a casa sense
treball, sense diners i amb la moral per terra. La meua parella tampoc té
treball. Tenim dues xiquetes precioses que ens alegren la vida amb les seues
abraçades i les seus rialles. No vull que sàpiguen l'angoixa que estic passant en
haver de pagar el lloguer i el menjar amb tan pocs estalvis.
No sé què faré.
Estic a casa
desesperat i no trobe la manera de tirar avant.
Des de la meua finestra
mire el carrer buit i el quiosc tancat. Sols el forn del cantó té un poc de moviment a
primeres hores del matí. Fins a quan podré comprar el pa per a les xiquetes si açò s’allarga molt?
No hay comentarios:
Publicar un comentario