2 Pepe
La finestra és
xicoteta, però tots els matins assolellats, ompli l'interior del meu xicotet
estudi un raig de llum blanca. M'entretinc de vegades mirant els minúsculs,
quasi microscòpics, brins de pols voletejant. Bufe per a veure com es mouen
fins que tornen a caure lentament.
Però hui, porte molts dies
sense veure a penes el sol, no ha parat de ploure o d'estar ennuvolat. Tampoc escolte
els riures dels xiquets i xiquetes quan juguen. Els coloms, als qui solc posar escaiola, pa i algunes llavors,
són els únics que venen a visitar-me.
Els carrers estan
completament buits. Tothom està tancat dins de les seues cases. No sols ací a
la meua ciutat sinó en tots els pobles i ciutats del món. Sembla una pel·lícula
de ciència-ficció, però no, és real, completament real.
Un virus estrany està
atacant a les persones de manera brutal. Ja porten comptabilitzades 211.000
vides perdudes en tot el planeta i mes de 3 milions de contagis.
La por intenta
apoderar-se dels cors i de la raó.
Des de la soledat
i amb l'experiència dels meus 95 anys, estic tranquil. Quasi tot es pot
superar. Dic quasi, perquè l'absència d'Isabel em costa moltíssim, de fet, ja
no intente superar-la, imagine que és ací al meu costat, parle amb ella, li
compte això del coronavirus i veig la seua cara d'estranyesa preguntant,
corona qué?
A les huit trauré el
cap per la finestra. Aplaudiré al costat dels meus veïns per totes les persones
que estan tenint cura de tots nosaltres, els malalts i els sans. Sentiré les
cançons de la jove del cinqué que té una veu prodigiosa, porte ací 40 anys i
ni sàvia el seu nom.
Després cadascú tornarà a entrar a les seues cases fins
demà.
No hay comentarios:
Publicar un comentario