29 DES DE LA FINESTRA: Nuria

Nuria.

Hui els contaré el conte de la granota que volia volar.

Demà prepararé la cançó de l'arc de Sant Martí. 

Estic segura que els agradarà tot.

Els recitaré el xicotet poema del caragol: 

“El caragol badalla,

estira la seua molla. 

Trau un ull, veu una flor. 

Estira l'altre, entropessa. 

L’amaga ràpidament. 

La flor li somriu prudent”. 

I aquest altre també: 

“El caragol va banyant 

amb la bava el seu camí 

i darrere es va quedant 

un filet de plata fi”.

Necessite contar, recitar, cantar, riure i mostrar als menuts que la vida és preciosa. Un regal.

Prepare la càmera, enfoque bé. 

Al meu voltant col·loque els objectes que necessitaré anar mostrant per a il·lustrar la història de hui, peluixos, llibres, imatges, làmines, barrets, ventalls, paraigües, cistelles, perruques, mil i un trastet que puga servir per a cridar la seua atenció.

Són xicotets i no entenen el que està passant. No van a escola, no ixen de casa, no juguen en els gronxadors. No saben res del virus que envaeix el planeta en aquest abril 2020.

L'escola i les famílies estan desbordades. La meua idea és ajudar-les en la seua tasca. Em consta que les mestres treballen dur per a tirar avant i les famílies també.

Soc contacontes i sé que puc aportar el meu granet d'arena amb els xicotets vídeos que estic preparant.

Des de la meua finestra puc veure al fons les muntanyes blaves. Darrere d'elles sé que està la mar.  Tinc davant de la meua vista un tros enorme de cel, núvols blancs i oronetes voletejant, les teulades de les cases del poble i la cúpula de l'església. 

Puc deixar volar la imaginació i entrar a les cases dels xiquets i xiquetes per a murmurar-los que tot anirà bé.

Anem a cantar, a riure i a jugar!