4 Anna
Només podia donar-li
la meua mà a través del guant. Pressionar perquè notara que era allí al seu
costat, assecar les llàgrimes que en silenci relliscaven per la seua cara.
Murmurar paraules, soc ací, soc ací amb tu, no estàs sol, soc ací, repetides
una vegada i una altra com un mantra.
No vaig pensar que
havia acabat el meu torn, no vaig notar que estava tan cansada que m'hauria
pogut quedar adormida dempeus. Vaig oblidar que em dolia l'ànima. Vaig oblidar
el temps i l'espai, la meua ràbia i la meua impotència. Ho vaig oblidar tot
durant uns minuts.
Després quan tot va
acabar, vaig soltar la seua mà, vaig eixir de l'habitació i vaig tancar la
porta suaument.
Ara, des de la meua
finestra, les enormes branques dels arbres de l'avinguda em semblen braços que
demanen la meua ajuda amb crits murmuradors. La llum dels fanals els dona un
color groguenc i somort. Quan isca el sol al matí, recuperaran la seua verdor,
però aquesta nit tot sembla trist. Trist i injust. 34 anys. Massa jove per a
morir. Maleïda pandèmia! Maleït virus! Maleïda estupidesa humana!
No puc deixar de
plorar.
Tornaré al meu torn de
treball i amb l'ànima trencada, ajudaré als que estan lluitant per sobreviure a
tot això. I m'enfrontaré al sofriment i la soledat d'uns altres. Tornaré a
donar la meua mà a qui em necessite i esperaré. Recompondré els trossos del meu
cor trencat i miraré cap avant.
Al final tot eixirà
bé.
No hay comentarios:
Publicar un comentario