30 DES DE LA FINESTRA: Carles

30 Carles.

Des de mitjan març açò és un no parar.

No tinc ni un minut d'assossec.

Entren i ixen constantment equips d'urgències amb malalts als quals cal diagnosticar i situar. No pare de recórrer corredors espentant llits i cadires amb rodes per a deixar-los en el lloc que els correspon, UCI, box, planta… traslladant d'un lloc a un altre a tota mena de pacients, la majoria ancians, però també gent jove.

Soc de complexió forta, però us assegure que no he tingut mai un cansament físic i mental tan gran com aquest en tots els anys de la meua vida com a zelador a l'hospital. I no soc l'únic que sent el mateix.

Els equips mèdics estan desbordats i esgotats. Ha sigut necessari un canvi dràstic en l'estructura i organització del centre hospitalari per a acollir tots els nous casos que ens arriben amb símptomes de Covid 19.

S'han suspés moltes consultes externes, proves mèdiques i operacions quirúrgiques. Als malalts que han de seguir tractaments contra el càncer, diàlisi o altres patologies greus, tenint en compte la seua vulnerabilitat, se'ls ha habilitat zones de l'hospital allunyades del contacte amb el virus.

L'equip de protecció que hem de portar dificulta el treball. Sue un muntó, però pense que ho tenen molt pitjor els equips mèdics. Intentar posar una via en les venes d'una persona portant dos parells de guants i mascareta, sense el tacte i la visió necessària per a fer-lo, és un repte constant.

Conec a diverses infermeres que tenen la cara enrogida, amb marques i ferides serioses en la pell per les ulleres d'aïllament i la suor contínua.

A més, està la por constant a contagiar-nos i contagiar a la família. 

Tinc una xiqueta de cinc anys, i quan arribe a casa vol que jugue amb ella, ensenyar-me el dibuix que ha fet o els treballs del col·le, però sap que ha d'esperar que em canvie totalment, em dutxe i use el gel hidroalcohòlic. Tota precaució és poca.

Des de la finestra de l'hospital, veig un constant degoteig de gent que, com jo, s'exposa contínuament, la majoria sanitaris i personal de neteja i manteniment, policia, bombers, reposadors d'aliments, persones fumigant-ho tot, ambulàncies, cotxes fúnebres… però també persones a les quals se'ls ha donat l'alta i que, somrients sota la mascareta, ens saluden amb la mà mentre pugen al cotxe que les portarà a casa.

S'acomiaden felices i agraïdes.

Això em fa seguir endavant.

29 DES DE LA FINESTRA: Nuria

Nuria.

Hui els contaré el conte de la granota que volia volar.

Demà prepararé la cançó de l'arc de Sant Martí. 

Estic segura que els agradarà tot.

Els recitaré el xicotet poema del caragol: 

“El caragol badalla,

estira la seua molla. 

Trau un ull, veu una flor. 

Estira l'altre, entropessa. 

L’amaga ràpidament. 

La flor li somriu prudent”. 

I aquest altre també: 

“El caragol va banyant 

amb la bava el seu camí 

i darrere es va quedant 

un filet de plata fi”.

Necessite contar, recitar, cantar, riure i mostrar als menuts que la vida és preciosa. Un regal.

Prepare la càmera, enfoque bé. 

Al meu voltant col·loque els objectes que necessitaré anar mostrant per a il·lustrar la història de hui, peluixos, llibres, imatges, làmines, barrets, ventalls, paraigües, cistelles, perruques, mil i un trastet que puga servir per a cridar la seua atenció.

Són xicotets i no entenen el que està passant. No van a escola, no ixen de casa, no juguen en els gronxadors. No saben res del virus que envaeix el planeta en aquest abril 2020.

L'escola i les famílies estan desbordades. La meua idea és ajudar-les en la seua tasca. Em consta que les mestres treballen dur per a tirar avant i les famílies també.

Soc contacontes i sé que puc aportar el meu granet d'arena amb els xicotets vídeos que estic preparant.

Des de la meua finestra puc veure al fons les muntanyes blaves. Darrere d'elles sé que està la mar.  Tinc davant de la meua vista un tros enorme de cel, núvols blancs i oronetes voletejant, les teulades de les cases del poble i la cúpula de l'església. 

Puc deixar volar la imaginació i entrar a les cases dels xiquets i xiquetes per a murmurar-los que tot anirà bé.

Anem a cantar, a riure i a jugar!

28 DES DE LA FINESTRA: Xavier

Xavier:

He apartat els mobles del saló per a tindre suficient espai.

La càmera de vídeo ja està preparada per a gravar.

La música lenta comença a sonar i els nostres peus junts, immòbils, es preparen per al diàleg. Primer lentament, avançant, retrocedint, entrellaçant-se, donant girs suaus i tornant a quedar junts cara a cara.

Hem hagut de tancar l'acadèmia temporalment. 

La pandèmia de Covid 19 ha obligat el país sencer a quedar-se a casa. Maria i jo continuem ballant en el saló. El ball forma part de la meua vida. És importantíssim per a mi.

Des de la meua finestra veig els fanals de ferro i els balcons amb tests del meu estret carrer. El sol a penes entra un moment als matins. És un lloc tranquil, poc transitat. Ara per descomptat, solitari.

Al poble, la casa de la meua infància m'espera.

El prat amb la seua noguera i la taula rústica de fusta sota les seues branques. El xicotet safareig on em banyava de xiquet, i l'aire net amb olor d'herba.

Si ho haguera sabut abans hauria passat allí el confinament. Parlen que hi haurà fases de desescalada en les quals ja es podrà circular de nou.  

Nomes puga aniré al poble.

Ballaré amb els peus descalços sobre l'herba.

27 DES DE LA FINESTRA: Paqui

Paqui.

Carolina acaba de nàixer. 

L'estàvem esperant tots amb moltíssima il·lusió.

Sembla mentida que m'haja convertit en àvia. Encara em costa creure-ho.

La primera neta!

Des que Susana ens va dir que anava a ser mare i nosaltres avis, hem estat com en un núvol. El resultat de les ecografies i revisions ginecològiques, el seguiment de l'embaràs amb les preocupacions i les alegries lògiques, han sigut un tema important durant aquests mesos.

Estava mentalitzada per a esperar, però ara que ja ha nascut i no sé quan podré tindre-la als meus braços el temps se'm fa llarg.

Encara no sabem quan acabarà això. Estem a l'abril i l'alarma de confinament sembla que s'allargarà una mica més.

Pot ser que siga egoista. Segur que hi haurà gent amb problemes molt més greus que conéixer a la seua primera neta. Però és que estic desitjant tant veure-la a ella i abraçar a la meua filla!

No deixe de pensar en les dificultats de moltes famílies, però soc positiva i estic segura que tot s'arreglarà.

Les videoconferències m'ajuden una mica a ser més pacient. Puc veure la seua careta d'angelet i la felicitat de la meua filla i la seua parella. Esperaré.

Des de la meua finestra es veu la xicoteta cala envoltada de pins i el penya-segat en el qual nien les gavines. Solem anar a passejar a l'hivern i a banyar-nos a l'estiu. El més prompte possible ens banyarem ací amb ella.

Dues barques de pescadors estan encallades a la platja. No poden eixir a pescar ara com ara.

Els hospitals continuen estant saturats i el perill de contagi contínua, però passarà. Tot això passarà. I tornarem a abraçar-nos i estar junts.

La vida és així uns arriben i uns altres se'n van, però hem de continuar cap avant, sempre avant.

Benvinguda Carolina!

26 DES DE LA FINESTRA : Anselm.

Anselm.

I el planeta es va parar. 
Però les tomaques continuaven creixent i les cabres donant llet. 

Deien que no es podia eixir de casa per a res. Només a la compra, per medicaments o a tirar el fem.

Ja m'agradaria veure als sabudets que parlen sol per a la gent de la gran ciutat. 

Les meues cabres han de menjar sí o sí i munyir-se tots els dies. Si la quadra està a un km de ma casa, hauré d'anar. Parlaré amb qui siga, però jo he d'anar a la muntanya.

El mateix amb les tomaques i les creïlles, puc anar a la botiga del poble a comprar-les, però no puc anar a la meua horta que la tinc molt més a prop, a 500 metres, just darrere de la meua casa.

De bojos, açò és de bojos.

Comprenc que el que està passant en el món és molt greu, però jo m'estic menjant les mans de veure que totes les mesures de seguretat es fan pensant en la gran ciutat.

No puc anar a treballar, ni vendre la llet, ni traure a les ovelles al camp perquè mengen herba fresca, però he de  munyir-les, és imprescindible! Encara que haja de tirar tota la llet perquè no tinc manera d'emmagatzemar-la.

Espere que prompte es puguen emportar els formatges, almenys no tot seran pèrdues.

 Des de la meua finestra veig el prat, les muntanyes i els núvols que amenacen pluja.

A mi l'aigua no em molesta, però que als ramaders se'ns veja com a gent de segona, sí. 

Agricultors i ramaders som imprescindibles.

No sé si ara s'adonaran. 

25 DES DE LA FINESTRA : Iolanda

Iolanda.

No isc per a res de la casa. 

Intente quedar-me a l'habitació el màxim temps possible. 

Només vaig a la cuina a preparar el desdejuni, el menjar o el sopar i estic el temps just. Netege quan crec que molestaré el mínim. Tot ha d'estar al seu gust i a punt. Evite qualsevol motiu que li puga servir d'excusa. 

Es passa el dia veient la tele tombat al sofà.

A vegades em dona una mica de diners perquè compre menjar i sobretot cervesa, això que no falte. És l'únic moment en el qual isc al carrer, però a penes es veu gent. Faig les compres ràpidament. No parle amb ningú.

Al poble es té por al virus. Jo li tinc molta més por a ell. 

La meua família i amics no saben res del que em passa. És tan simpàtic i agradable amb els altres que no imaginen el monstre que porta dins. Jo sí.

Portem confinats des de març i encara no se sap quan acabarà. Cada dia està més furiós, agressiu i hostil. Evite estar a prop, sé que descarregarà la seua ira amb mi. No puc anar a cap lloc. 

Estic atrapada.

Des de la meua finestra veig, sobre el pal de la llum, el niu de les cigonyes buit. 

Les que el solen usar encara deuen estar a Àfrica, però no tardaran gens en arribar. 

A mi m'agradaria ser un ocell, desplegar les meues ales i volar lluny, molt lluny.

On ell mai no em trobe. 

24 DES DE LA FINESTRA: Àlex

24   Àlex

Per favor, que no es penge el programa de l'ordinador un altra vegada o el destrosse d'una puntada. 

La cinquena vegada que intente enviar el treball al tutor. 

S'acaben els terminis i no aconsegueix contactar amb ell. 

La plataforma de la universitat està sobresaturada. Sembla que ens connectem massa gent alhora i l'accés es bloqueja.

Del meu projecte ja he preparat el resum sobre impacte ambiental, els aspectes positius i negatius en l'àmbit socioeconòmic i cultural, la possibilitat d'aconseguir un desenvolupament sostenible dels recursos. 

He fet el balanç d'avantatges i desavantatges i quines lleis s'han de tindre en compte per a realitzar el projecte. Tinc alguns dubtes que necessite comentar en la tutoria, però no hi ha manera. 

La connexió no funciona.

Estic, com tothom, sense poder eixir per allò del Covid i això m'ha ajudat a concentrar-me i avançar el treball. 

La cafeïna també. 

La meua beca està en joc i necessite aprovar sí o sí. 

Estic nerviós i preocupat. 

No existeixen les festes i gresques tòpiques de la vida d'estudiant. Ara són colzes, insomni i un munt d'hores estudiant i teclejant.

Des de la meua finestra es veu molt bé l'estret carrer en la qual ara visc. Està plé de grafits. 

El mur d'un habitatge derruït, les persianes tancades del bar, la paret de la cantonada del carrer i la tàpia del solar són quadres pintats per artistes de carrer. A mi m'agraden. Sobretot, el del bosc. També es veuen les bicis aparcades i els bancs buits.

Intentaré de nou la connexió a veure si per fi puc enviar el treball.

Treballar on line no està malament, però el contacte directe amb les persones és insubstituïble.

23 DES DE LA FINESTRA : Elena

23 Elena

Va vindre a treballar. 

Va deixar al seu país al menut de huit anys amb la seua família i va creuar l'oceà. 

Sola.

Els sentiments de soledat, por i angoixa d'una persona quan es troba lluny de casa, família i amics, en un lloc desconegut i moltes vegades gens acollidor, només els coneixen realment els qui han hagut d'emigrar per necessitat.

Després de dues experiències molt dures en altres treballs, va tindre sort. 

Va trobar a Carmen per mitjà d'una agència. 

L'anciana de 85 anys vivia sola. Era completament independent, a penes tenia dolències i l'única cosa que necessitava era companyia. 

Elena vivia amb ella. Netejava la casa, feia la compra, preparava el menjar, eixien juntes a fer una passejada, fins i tot alguna nit la va acompanyar al teatre. 

Es necessitaven la una a l'altra, per diferents motius. Carmen estava ben cuidada i acompanyada, Elena podia enviar tots els mesos gran part de la paga a la seua família.

No es va saber on ni com va poder contagiar-se Carmen. Va haver de quedar-se ingressada a l'hospital i al poc de temps va morir. Elena també. Ella tenia 35 anys.

Un virus desconegut arribat de la Xina començava a fer estralls, el Covid 19. 

Les dues dones estan en la llista de les primeres víctimes que es van començar a comptabilitzar. Després van ser moltes més.

Només vaig ser la seua amiga uns mesos. Ens véiem algun cap de setmana. 

No sé què ha passat amb el seu funeral. Supose que quan isquem del confinament podré esbrinar-ho.

Des de la meua finestra escolte les sirenes de les ambulàncies.

22 DES DE LA FINESTRA : Ferran

22   Ferran

He acabat el recorregut de hui.  No m'he hagut de preocupar pel trànsit. Anava pràcticament a soles per les avingudes completament buides. M'he creuat amb algun vehicle de la policia i tres ambulàncies. Pels estrets carrers del barri tampoc circulava ningú.

L'emergència alimentària, que ja era evident abans de la pandèmia, s'ha mostrat molt més dura ara. 

En les últimes dues setmanes hem atès aproximadament a 90 famílies. Hui portava prop de 100 Kg d'aliments, entre menjar preparat, fruita i verdura.

Abans del confinament solien passar pel menjador social persones sense llar o amb escassos recursos, algunes venien de barris bastant llunyans, però ara, a més, s'ha d'atendre un nou grup de gent. Al no poder eixir de les seues cases hem de portar el menjar nosaltres, els voluntaris. Solen ser famílies amb xiquets, que s'han quedat sense treball, o estan en un ERTE, i que ja tenien un nivell econòmic baix.

Moltes d'elles treballaven en hostaleria, construcció, servei de neteja domèstica o eren autònoms en petites empreses familiars i ara s'han quedat sense recursos.

L'ajuntament i els serveis socials s'han preocupat per reubicar als sense sostre que solien recollir els aliments en el nostre centre.

Quan repartisc menjar a les noves famílies, no puc evitar notar eixa espècie de vergonya social que senten quan es veuen obligades a fer ús de les ajudes per a poder menjar. Intente llevar-li dramatisme. Els parle amb tota l'amabilitat que puc, fins i tot gaste alguna broma.

Algú em va dir un dia que havia de triar entre lloguer o menjar i que mai hauria pensat que es veuria en aquesta situació. 

És molt dur escoltar això i pensar que li pot passar a qualsevol.

Des de la meua finestra mire la magnífica posta de sol sobre les teulades de la ciutat i tracte de no pensar en lo dura que és la vida. Però per difícil que siga hem d'anar cap avant sempre.

Eixirem d'aquesta junts.

21 DES DE LA FINESTRA : Feli

21 Feli

Aquest matí, el policia m'ha parat en la rodona. 

M'ha recordat que està prohibit circular, només hi ha algunes excepcions, com les ambulàncies o els reposadors d'aliments.

En preguntar-me on anava, he estat a punt de llevar-me la perruca, ensenyar-li el meu cap pelat i preguntar-li al seu torn: vosté què creu? Però en lloc d'això li he mostrat la cartilla amb les cites de radioteràpia.

Aquest mes d'abril de 2020 passarà a la història. Jo per descomptat ho recordaré molt de temps com una cosa excepcional en la meua vida i en la de moltíssima gent. Vaig acabar la quimio uns dies abans del confinament i ara he d'anar a tractament de radiologia tots els dies, no ho puc interrompre ara, fins i tot amb la pandèmia. Vaig amb totes les precaucions recomanades i una mica de por, per allò de les defenses en la meua circumstància personal.

Visc a 30 km de l'hospital. Les carreteres estan buides per complet i en els camps no es veu ni una ànima. A prop ja de la ciutat em creue amb bastants ambulàncies i molts cotxes fúnebres. No porten flors ni comitiva d'acompanyants, només el fèretre d'algú. 

Em ve a la ment la frase d'una poesia de Gustavo Adolfo Becker “Déu meu, que sols es queden els morts!”.

Malgrat tot, intente veure el got mig ple, fins i tot diria tres quarts ple. Soc molt positiva. Els meus fills i la meua família diuen que soc valenta. La veritat és que he tingut uns espills molt bons on mirar, la meua mare i l’àvia han sigut persones fortes que han marcat la meua vida. Una saga de dones que van tirar endavant en èpoques difícils i ens van mostrar el camí a les altres.

Des de la meua finestra, a casa, veig els camps i el camí ple de lliris blaus a punt de florir, l'arbre amb la caseta de fusta en la que juguen els meus fills, el campanar del poble i el meu gat tombat prenent el sol.

La quimio ja va acabar, les sessions de radioteràpia també acabaran, el cabell tornarà a créixer, la pell cremada cicatritzarà. Tornarem a reunir-nos i asseure'ns sota l'acàcia tota la família, i la vida tornarà. 

Diferent, però valdrà la pena.

La vida és un regal.

20 DES DE LA FINESTRA : Susana

20  Susana

Tot estava preparat per al 14 de març, dissabte. Anava a ser un dia molt especial en la meua vida, el més feliç.

Fa ara més d'un mes i encara em sembla irreal. Sé que em vaig quedar en xoc i em costava pensar amb claredat.

No ens vam poder casar.

L'anul·lació va ser fulminant. Tothom la va acceptar amb naturalitat i comprensió. A mi m'ha costat més. Va ser una gran desil·lusió. Primer vaig plorar. Vaig plorar molt. Havia sigut tan complicat organitzar-ho tot.

L'alerta sanitària i el confinament que es va anunciar el dia 13 de març, és total en tot el país. Encara seguim confinats i no sabem per quant de temps.  El planeta sencer està en les mateixes condicions.

S'han anul·lat tots els esdeveniments i viatges. No circulen cotxes ni persones pels carrers. Es tanquen centres comercials, cinemes, terrasses, teatres… Tota la vida social i familiar compartida desapareix.

I els hospitals estan plens a vessar de gent malalta i personal sanitari desbordat.

Les meues noces s'han quedat pendent, com tantes altres coses en la vida de molta gent.

Ara, més tranquil·la, pense que tinc una altra oportunitat. Que es pot tornar a començar i a il·lusionar-nos de nou. Les celebrarem en una altra data, estem negociant amb la sala de banquets, amb l'agència de viatges, amb la floristeria, amb la família i amics. Tots volem seguir avant, encara que hàgem de canviar moltes coses. 

No serà com l'havíem projectada, segur que molt diferent, però l'important és l'amor que sentim, el desig de compartir-lo amb els nostres sers estimats i tirar avant.

Des de la meua finestra veig els carrers buits, escolte el silenci, somnie la música, olore el vent humit, toque el cristall gelat i dibuixe dos cors enllaçats.

19 DES DE LA FINESTRA: Vicent

19   Vicent

La funció anava bé. 

Totes les nits l'aforament del teatre s'omplia i eixíem a escena a donar-ho tot. 

El teatre és la meua vida. Puc ser qualsevol personatge, ficar-me en la seua pell, sentir, cantar, ballar, patir, riure, viure la vida dels meues altres jo. És fantàstic.

La sala està ara en silenci i completament buida. No se sap per quant de temps. La incertesa em deixa una sensació d'impotència i tristesa. Portem molts dies a casa, entre parets, sense eixir al carrer i seguint les notícies del confinament amb vertadera preocupació.

Però no em quede creuat de braços. Estic en contacte amb els meus companys. Actors com jo. Hem decidit reinventar-nos i gravem junts, cadascun des de la nostra casa, xicotetes peces que pugem a Internet. D'alguna manera l'art ha de continuar i fer més suportable el confinament.

He gravat alguns jocs malabars, acudits, màgia i cançons per als xiquets que estan ingressats a l'hospital. Tinc companys que anaven a visitar-los, però ara és molt complicat i es fa tot per Internet.

Al costat de la meua parella, tinc temps per a escriure i reprendre peces de teatre que tenia aparcades. Ella també és actriu. La complicitat és total. Quan tot això acabe tindrem molt a dir en l'escenari. 

Aquesta època està sent molt creativa.

Des de la meua finestra, en un àtic xicotet d'un edifici antic de l'extraradi, veig la terrassa i les antenes dels edificis pròxims. Cel i núvols pertot arreu. Però no es veuen les persones. No hi ha ningú.

Acostumat al públic, aquesta soledat és estranya. 

Tenim la realitat virtual, és cert, però no té res a veure amb la calor humana, la proximitat, l'abraçada,  el bes, el somriure, el crit, la riallada.

Des de la meua finestra només hi ha antenes, núvols i silenci.