38 DESDE LA FINESTRA: Sonia

Sonia.

Des que va nàixer el nostre segon fill, les coses van començar a anar malament. Ens passàvem el dia discutint, sempre de mal humor. Tot ens anava allunyant a poc a poc quasi sense notar-ho. L'autisme de Marc dificultava la nostra relació, senzillament el seu pare no el va poder acceptar. La dedicació exclusiva i constant que necessitava el va superar.

Ara té 8 anys i encara que jo em sent amb forces per a seguir avant, el seu pare no. La situació ha arribat a ser tan complicada que hem preparat els papers de la separació i just ara ens arriba açò. El confinament.

Els dos xiquets que atendre, les necessitats especials de Marc, el teletreball, el poc espai del pis i els nostres continus retrets, no afavoreixen aquest tancament obligatori. S'està convertint en un infern. Els meus fills estan patint les conseqüències de la mala relació. 

No sé com resistiré.

Ahir vaig baixar a tirar el fem, em vaig emportar a Marc amb mi perquè es moguera una mica perquè estava molt alterat. Quan vaig arribar a la cantonada vaig sentir crits des d'una finestra, no sabia què estava passant fins que vaig comprendre que m'estaven insultant, primer una i després dotzenes de persones desconegudes. La ràbia que transmetien era terrible. Si hagueren estat a prop, estic segura que m'haurien agredit no sols amb la paraula. Vaig tindre por. 

En arribar a casa em vaig posar a plorar.

Què està passant? Ens estem tornant inhumans? D'on ix tant d'odi?

No tinc superpoders, aquesta situació m'està esgotant, però sé que he de tirar avant, he de fer-ho.

Des de la meua finestra veig l'avinguda amb els cotxes aparcats, el carril bici buit, els bars tancats, l'autoescola sense cap moviment, la grua i les obres parades, només els semàfors continuen la seua encesa i apagat monòton per a dirigir una circulació inexistent.

Algunes vegades, a la nit, quan tots dormen, em quede mirant com canvien els colors, roig, verd, ambre, roig, verd, ambre… respire profundament i m'imagine volant sobre les teulades de la ciutat. 

Després camine a poc a poc cap a l'habitació on descansen els meus fills.

M'arraulisc al seu costat com un gat i espere que arribe un nou dia.

37 DES DE LA FINESTRA: Albert

Albert.

Encara no sé com va passar. El sentiment va anar creixent sense adonar-nos.  Ens trobàvem sempre molt a gust junts. Tot era senzill i natural. Jo anhelava cada vegada més estar amb ella, fer junts un munt de coses.  Vaig comprendre que era la persona que necessite al meu costat per a compartir la vida.

Vaig tindre sort, Cecilia sentia el mateix.

La beca Erasmus la va portar fa uns mesos a la universitat de Bayreuth a Alemanya. Aquest allunyament forçós ens ha unit molt més. Parlem cada dia i els dos desitgem estar junts.

Ja ha acabat els seus estudis i justament hui havia de tornar, però han tancat l'espai aeri en tota Europa. No hi ha vols nacionals ni internacionals. Tampoc pot tornar per tren o carretera. Hem d'esperar que acabe la quarantena imposada pels governs per a previndre l'expansió del virus que s'estén per tot el planeta.

És possible que s’organitze un vol especial per rescatar a les persones que han quedat com Cecilia, encara que després haja d'estar confinada, almenys serà ací. El dubte i l’espera ens angoixa.

No tenim informació més detallada i no sé què puc fer. Només esperar i parlar amb ella per videoconferència per a tranquil·litzar-nos mútuament.

Estic desitjant abraçar-la.

Des de la meua finestra veig el carreró de davant amb la seua vorera inclinada, l'herba creixent entre les pedres, la humitat de les parets i al mig del carrer el gat gris de la meua veïna assegut tranquil·lament alié a tot.

Tenen paciència els gats. Saben esperar. Queda clar que no soc com ell perquè estic impacient i ansiós per estar amb Cecilia. 

L'espera se'm fa eterna.

En l'instant en què puguem trobar-nos cara a cara estic segur que el món sencer desapareixerà per a nosaltres. Estarem dins d'una bambolla transparent plena de tendresa, harmonia, il·lusió i felicitat.

36 DES DE LA FINESTRA: Laia

Laia.

El terrible mal de cap em va durar tres dies. Després ja va ser més suportable, però va començar la tos i la dificultat per a respirar.

Vaig pensar que era un refredat fort.

Encara que ja havia sentit parlar del virus, no vaig imaginar que tinguera res a veure amb mi. Estava segura de que no havia estat en cap lloc de risc i encara no s'havien pres les mesures oficials de confinament.

El primer dia que em vaig sentir malament no vaig poder anar a treballar, això va evitar que jo transmetera la malaltia a les meues companyes i als alumnes.

El dolor del pit, i la sensació de no poder respirar es feien cada vegada més aclaparadores. La tos no em deixava dormir. Cada dia estava més esgotada i el devessall de notícies que s’escoltaven per tot arreu als canals de televisió em va aclaparar.

Quan vaig saber que la majoria dels meus amics també estaven com jo, em va entrar el pànic. Vaig tindre la certesa que tots ens havíem infectats amb el Covid 19. No arribe a comprendre quan ni on va poder ser.

Marina va arribar a estar ingressada a l'hospital bastant greu. 

Jo vaig passar la malaltia a casa amb grans dificultats, a centenars de quilòmetres de la meua família, sola i espantada.

L'equip mèdic del centre de salut que em va atendre va ser fantàstic, els estic molt agraïda. Em cridaven tots els dies, em donaven pautes a seguir, m’indicaven la medicació que havia de prendre i m'animaven constantment. Sabia que eren ahí a l'altre costat del telèfon per a tot el que necessitara.

Des d'eixe moment no em vaig sentir mai sola. Vaig passar a formar part dels milers de pacients que es comptabilitzaven com infectats en tot el país.

La meua mare em cridava contínuament per videoconferència, però no podia fer res per mi. Només esperar que em recuperara. 

Des de la meua finestra puc escoltar els aplaudiments, les cançons i les paraules d'ànim dels veïns, el soroll de la pluja i el vent entre les rames dels arbres.

Estic millor però encara no tinc forces ni per a alçar el cap.

35 DES DE LA FINESTRA: Carme

Carme.

Ningú no va poder assistir.

Les magnífiques obres de l'exposició estaven ja col·locades al seu lloc esperant als amants de l'art que acudirien a visitar la galeria.

El diumenge 15 de març de 2020 no es va fer la inauguració. No va haver-hi parlaments, ni còctel de benvinguda.  Ni abraçades de retrobament, ni salutacions alegres. Tampoc les mirades d'admiració o complicitat, de sorpresa o d'alegria davant els quadres. No es van escoltar els murmuris apagats de les veus amb els seus comentaris més o menys encertats, ni la música suau de l'ambient.

A la sala només va haver-hi soledat, silenci i un gran buit.

El confinament decretat per a frenar i controlar el Covid 19 ho va paralitzar tot.

Organitzar una exposició suposa un gran esforç, ja que a més del treball de recerca previ, cal gestionar, supervisar i dirigir moltes coses. Quin serà el tema clau, contactar amb els artistes, marcar les bases, proposar temps de lliurament de les obres, fer la fitxa tècnica, preparar el catàleg, veure la sala d'exposició, revisar les assegurances, la temporalització, desembolicar les obres, planificar la ubicació adequada de cada peça, contactar amb la premsa, preparar el discurs de benvinguda…

Diversos mesos de treball s'han quedat en res. 

El desànim em pesa, però he d'actuar, fer alguna cosa. Davant els problemes es pot fugir, no fer res o marxar cap avant. Jo sempre preferisc anar cap avant.

Des de la meua finestra veig les gotes de pluja esvarant pel vidre, els tolls en el sòl de la terrassa, els geranis doblegant-se pel pes de l'aigua, el jardí ple de fulles recentment caigudes i els gats arraulits en el seu racó favorit. Estic en un lloc tranquil que m'ajuda a pensar.

Em posaré en contacte amb experts per a veure com podem fer un enregistrament de les obres i la sala, per a oferir al públic una visita per internet. 

Serà una exposició virtual. No tindrà la calor que suposa el contacte humà, però almenys es podrà gaudir des de casa.

Jo passejaré també per la sala solitària i silenciosa però plena de màgia, vida i color.

34 DES DE LA FINESTRA: Miquel

Miquel.

Hui he patrullat pels carrers, com sempre des que va començar tot.

Els meus veïns esperen la novetat del dia perquè cada nit intente fer una cosa diferent que els faça somriure. 

Pense sobretot en els xiquets i xiquetes, en les persones que viuen soles i en els ancians.

El primer dia que se'm va ocórrer fer alguna cosa, va ser tan simple com posar la sirena a tot volum i encendre les llums blaves del cotxe patrulla mentre passava pels carrers plens de gent aplaudint i saludant des de la porta de sa casa o dels balcons.

Als xiquets els va encantar i als majors també.

Un altre dia, amb un megàfon, vaig posar la cançó “Resistiré” que tot el poble canta i reconeix com l'himne d'aquest confinament.

El dia que la tia Lola va complir 85 anys, li portarem un pastís. Li l'entregarem pel balcó i li cantarem “aniversari feliç” tots els veïns. Lola no s’ho esperava. Es va emocionar. Nosaltres també.

Hi ha una cançó infantil que als meus fills els encanta. Vaig posar la banda sonora en l'altaveu i convidava als xiquets perquè la cantaren i ballaren amb mi. Vaig haver de repetir això en molts encreuament de carrers. En acabar estava esgotat però feliç. La xicalla i la gent del poble també.

Note el bon rotllo i l'afecte dels meus conveïns. Com a policia municipal ajudem en tot el que podem.

Només vaig haver d'amonestar i fer entrar en raó, al principi d'aquesta situació d'alarma, a una persona que es negava a complir les normes. Al·legava que com ell tenia 83 anys la bestiola ja no li podia fer res. Ací al poble el coneixem tots i sabem que és una mica cabut. Em va costar fer-li entendre que era just tot el contrari i que ens posava en perill a tots.

Des de la meua finestra, quan acabe el treball, mire la façana de davant. És la casa d'una família d'antics comerciants locals. Té dues plantes, en cadascuna d'elles tres balcons amb adorns i remats blancs, garlandes de fulles i flors, tota ella és d'estil modernista. Aquestes cases són el record d'una altra època.

Ara estem en un moment difícil, però estic segur que resistirem i guanyarem.

Pensaré en el que faré demà quan patrulle. Pot ser alguna cosa amb globus de colors.

Se m'ocorre que podria …

33 DES DE LA FINESTRA: Alicia

Alicia.

La meua mare és una heroïna.

Ella diu que jo també ho soc. Que forme part del seu equip per haver-la secundat durant tot aquest temps.

M'explica que tot el personal de l'hospital, inclosa ella, pot treballar molt millor sabent que els seus fills els comprenen i ajuden.

Quan arriba a casa esgotada, sense ganes de parlar i a vegades molt trista, no li faig preguntes. La deixe tranquil·la i espere que es pose la roba còmoda i s'assega en el sofà. Llavors m'acoste i sense dir res li acaricie el cap amb les meues mans, ella tanca els ulls i deixa que els meus dits es moguen entre el seu pèl suaument. Li encanta. 

A mi m'agrada el seu somriure quan em mira.

Em dol molt la seua absència i m'agradaria que estiguera més temps amb mi, però sé que ara hi ha una urgència mèdica greu i ella ha de salvar vides i treballar per a controlar al virus.

He hagut de quedar-me sola a casa moltes vegades. Sempre li dic que no es preocupe. Sé que no puc eixir al carrer. M'agrada llegir, dibuixar i veure la tele. Faig els deures i havent sopat sap que me'n vaig al llit.

Uns veïns li van deixar una nota en la qual s'oferien per a portar-li la compra a casa i ho han fet algunes vegades. Són gent estupenda.

Des de la meua finestra es veuen molts arc de Sant Martí dibuixats en tela penjant dels balcons, també globus de colors i cors. La parada del tramvia està buida, hi ha poques persones a la porta del supermercat, i un senyor passeja al seu gos. 

  

M'agradaria molt poder veure a les meues amigues i al meu avi. Fa quasi dos mesos que estem sense poder eixir i he de confessar que aquest confinament a vegades es fa llarg i avorrit.

Els aplaudiments i l'afecte ajuden a seguir avant.

Jo només vull recuperar a la meua mare.

32 DES DE LA FINESTRA: Dani

32  Dani.

No podem eixir de casa des de fa més de 40 dies. Tot el món estem en confinament.

No hauria imaginat mai que, en aquestes circumstàncies, tan dramàtiques per a tanta gent, arribaria a ser tan feliç.

Aquesta parada inesperada de la vida m'ha regalat una cosa que a penes tenia.

Temps.

Anna té cinc mesos. Estic completament boig amb ella. No tenia ni idea del que es podia sentir al ser pare d'una coseta tan dolça. Ara visc al planeta Anna, en una galàxia que existeix únicament dins de la nostra casa.

La meua vida, com la de molta més gent, ha fet un tomb, però m'ha servit per a adonar-me del veritablement important.

L'alarma decretada per aquest virus tan agressiu obliga a tothom a l'aïllament social i ara és impossible treballar. Hem tancat l'agència temporalment.

No puc practicar el kitesurf com sòl fer habitualment. Sentir la llibertat quan el vent i les ones t'espenten cap al cel. No importa. Ja tornarem a la mar de nou i Anna vindrà amb mi. 

També aprofite per a organitzar papers, albarans, factures, revisar equips i reorganitzar la pàgina web de contacte per als futurs clients.

Des de la meua finestra, es veuen les parets blanques de les cases veïnes plenes de buganvilla, mimosa i heura.

Al pati de casa, sota la parra, he penjat una hamaca. Prenc a la meua xiqueta en braços i la col·loque sobre el meu pit. Bressolant-nos suaument i tocant l'harmònica, es queda adormida. 

No puc estar millor en cap altre lloc.

31 DES DE LA FINESTRA: Cecilia

31 Cecília.

Al laboratori portem un ritme de treball frenètic.

Tubs d'assaig, plaques de Petri, microscopis, portaobjectes, pipetes, provetes, tubs capil·lars, centrífugues, i ordinadors, són elements imprescindibles que sempre hem utilitzat però que s'han convertit aquests dies en instruments d'esperança. 

Anem contra rellotge.

La investigació s'ha intensificat. L'objectiu prioritari és trobar la manera de parar el virus Covid 19. Trobar una vacuna que permeta controlar aquesta pandèmia universal i erradicar-la.

No és tasca fàcil. Les coses requereixen temps i justament això és el que no tenim. Som moltes les persones al món que estem treballant per a aconseguir-ho i sé que abans o després ho farem.

Compartim informació i avanços amb científics i científiques d'altres països. Si treballem conjuntament, si cooperem, tot serà molt més fàcil.  Però hi ha governs que pressionen als seus investigadors per a aconseguir la vacuna abans que ningú. Volen ser els primers a trobar el tractament, com si fora una carrera en la qual cal arribar a podi i aconseguir la medalla d'or. Em semblaria bé si la finalitat de guanyar fora altruista i no per a tindre el royalty de la seua comercialització. Això em sembla indignant.

Supose que el sentit comú i la conscienciació que som una única espècie en aquest planeta farà que totes les persones tinguen dret a la vacuna i no sols les que la puguen comprar. Almenys jo treballe amb eixa finalitat.

Quan arribe a casa continue repassant dades, escrivint notes i pensant estratègies que comentaré al dia següent. Després busque una mica de tranquil·litat. 

Òmplic la banyera, deixe la llum suau i música relaxant.

Des de la finestra del meu xicotet estudi, veig la gran esplanada, completament buida, de l'antiga estació de ferrocarril que va funcionar més d'un segle i que ara s'ha convertit en la capçalera del trajecte de les línies del tramvia. L'edifici segueix en peus, al fons, silenciós.

El sol es posa i jo deixe lliure el meu pensament seguint les volutes de fum de la meua tassa de café.