Laia.
El terrible mal de cap
em va durar tres dies. Després ja va ser més suportable, però va començar la
tos i la dificultat per a respirar.
Vaig pensar que era un
refredat fort.
Encara que ja havia
sentit parlar del virus, no vaig imaginar que tinguera res a veure amb mi. Estava
segura de que no havia estat en cap lloc de risc i encara no s'havien pres les
mesures oficials de confinament.
El primer dia que em
vaig sentir malament no vaig poder anar a treballar, això va evitar que jo
transmetera la malaltia a les meues companyes i als alumnes.
El dolor del pit, i la
sensació de no poder respirar es feien cada vegada més aclaparadores. La tos no
em deixava dormir. Cada dia estava més esgotada i el devessall de notícies que
s’escoltaven per tot arreu als canals de televisió em va aclaparar.
Quan vaig saber que la
majoria dels meus amics també estaven com jo, em va entrar el pànic. Vaig
tindre la certesa que tots ens havíem infectats amb el Covid 19. No arribe a
comprendre quan ni on va poder ser.
Marina va arribar a
estar ingressada a l'hospital bastant greu.
Jo vaig passar la malaltia a casa
amb grans dificultats, a centenars de quilòmetres de la meua família, sola i
espantada.
L'equip mèdic del
centre de salut que em va atendre va ser fantàstic, els estic molt agraïda. Em
cridaven tots els dies, em donaven pautes a seguir, m’indicaven la medicació
que havia de prendre i m'animaven constantment. Sabia que eren ahí a l'altre
costat del telèfon per a tot el que necessitara.
Des d'eixe moment no
em vaig sentir mai sola. Vaig passar a formar part dels milers de pacients que
es comptabilitzaven com infectats en tot el país.
La meua mare em
cridava contínuament per videoconferència, però no podia fer res per mi. Només
esperar que em recuperara.
Des de la meua
finestra puc escoltar els aplaudiments, les cançons i les paraules d'ànim dels
veïns, el soroll de la pluja i el vent entre les rames dels arbres.
Estic millor però encara
no tinc forces ni per a alçar el cap.
No hay comentarios:
Publicar un comentario