Albert.
Encara no sé com va
passar. El sentiment va anar creixent sense adonar-nos. Ens trobàvem sempre molt a gust junts. Tot
era senzill i natural. Jo anhelava cada vegada més estar amb ella, fer junts un
munt de coses. Vaig comprendre que era
la persona que necessite al meu costat per a compartir la vida.
Vaig tindre sort,
Cecilia sentia el mateix.
La beca Erasmus la va
portar fa uns mesos a la universitat de Bayreuth a Alemanya. Aquest allunyament
forçós ens ha unit molt més. Parlem cada dia i els dos desitgem estar junts.
Ja ha acabat els seus
estudis i justament hui havia de tornar, però han tancat l'espai aeri en tota
Europa. No hi ha vols nacionals ni internacionals. Tampoc pot tornar per tren o
carretera. Hem d'esperar que acabe la quarantena imposada pels governs per a
previndre l'expansió del virus que s'estén per tot el planeta.
És possible que s’organitze
un vol especial per rescatar a les persones que han quedat com Cecilia, encara
que després haja d'estar confinada, almenys serà ací. El dubte i l’espera ens
angoixa.
No tenim informació
més detallada i no sé què puc fer. Només esperar i parlar amb ella per
videoconferència per a tranquil·litzar-nos mútuament.
Estic desitjant
abraçar-la.
Des de la meua
finestra veig el carreró de davant amb la seua vorera inclinada, l'herba
creixent entre les pedres, la humitat de les parets i al mig del carrer el gat
gris de la meua veïna assegut tranquil·lament alié a tot.
Tenen paciència els
gats. Saben esperar. Queda clar que no soc com ell perquè estic impacient i
ansiós per estar amb Cecilia.
L'espera se'm fa eterna.
En l'instant en què
puguem trobar-nos cara a cara estic segur que el món sencer desapareixerà per a
nosaltres. Estarem dins d'una bambolla transparent plena de tendresa, harmonia,
il·lusió i felicitat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario