18 DES DE LA FINESTRA : Joana

18 Joana

El saló de la nostra casa és, en aquests moments, un oceà ple de peixos. 

Els llençols, teles, estovalles i coixins, així com la taula i les butaques, no són més que l'escenari d'aquest immens fons marí. Jordi, Juli i Guillem de 1, 4 i 6 anys, són per descomptat els peixos.

Marc i jo els perseguim mentre ells amb els seus riures i tombarelles fugen de nosaltres.  Acabe feta pols. 

Quan cada dia, a la fi, s'adormen els tres i la casa queda en un relatiu silenci, note com el meu cos es rebel·la i em diu que em quede encastada i sense moure'm en el sofà.

Marc i jo treballem des de casa amb això de la pandèmia. El teletreball és l'única manera de poder seguir. Al meu cosí Josemi que viu sol en una casa bastant gran, li ve de perles. A mi no m'importa, no em queixe, només que organitzar-nos ens costa una mica més amb les tres preciositats que ens desperten cada matí amb tanta energia i ganes de jugar.

Mai hauria pensat tindre tanta imaginació per a poder passar tots aquests dies sense eixir de casa amb ells. M'ajuden els enllaços de contes, manualitats, jocs, cançons i una infinitat de coses més que intercanviem per WhatsApp amb amics, però és esgotador i ens hem d'alternar per a treballar.

Des de la meua finestra es veu el llit del riu ple d'arbres. Els camins que recorrem quan eixim a passejar, els jardins, les teles d'aranya en les quals es puja Guillem, els tobogans i gronxadors… però ara són un lloc inaccessible, tabú, inassolible. Fa a penes unes setmanes els meus fills jugaven allí. 

Està tot ací a l'altre costat del cristall i no obstant tan lluny. 

Em pregunte com és possible que d'un dia per a l'altre, la vida puga canviar de forma tan radical. Estic descobrint que es pot viure d'una altra manera menys agressiva, més amable. Encara que és clar que també necessite tindre una miqueta d'espai per a mi.

Quan tot açò passe podrem compaginar millor la família i el treball? o tornarem a deixar de costat l'important? Sabrem prioritzar?

La vida és imprevisible i passa tan ràpidament. Així que viuré l'ara i ací amb tota la intensitat que puga. 

Gaudiré de la infància dels meus fills, perseguiré els meus somnis i estimaré com si no hi haguera un demà.

17 DES DE LA FINESTRA: Rafa

17   Rafa

La meua mare no em deixa en pau amb els videojocs. Porte més d'un mes sense eixir de casa per a res. Ella va a l'hospital tots els dies, el meu pare també ix a treballar, condueix ambulàncies. Van turnant-se perquè no em quede a soles en casa, encara que de vegades no ho poden aconseguir. I és així quan més a gust estic, amb el meu ordinador, la Play i els videojocs. Entre en Instagram, Facebook, Snapchat, YouTube… el món sencer pot ser a la meua habitació i jo eixir al món en pijama.

Quan arriben a casa a la nit cansats, de vegades molt seriosos, em demanen que isca ja de la meua habitació i deixe els jocs. Jo amb el Outer Wilds explore l'espai al voltant del nostre planeta, és fantàstic i en el Luigi’s Mansion 3, els puzzles i els fantasmes de l'hotel m'encanten. Diu el meu pare que estic enganxat, que no és bo per a mi, però jo crec que no em comprenen.

No sempre sopem els tres junts, pels torns que han de fer, però quan estem tots, no poden deixar de parlar del seu treball. Així és com jo em faig una idea de primera mà del que passa fora, a la meua ciutat. Les notícies del món que veig en Internet són un rotllo amb tant de Covid. Encara que, ací a casa no paren tampoc de parlar del mateix.

Des de la meua finestra només veig la copa dels arbres del carrer, no passen cotxes ni persones. A més, ha estat plovent quasi tot el temps. Però en el meu món, estic superbé. Les videoconferències amb els col·legues em fan passar una estona genial. Després estan les pel.lis, i tota la resta.

Eixir al carrer i estar amb els amics és l'única cosa que trobe a faltar.

16 DES DE LA FINESTRA : Teresa

16  Teresa

Tinc por. Ho reconec. No ho amague. El que tinc és por. 

Des que va aparéixer el Covid 19 no faig més que buscar informació pertot arreu, en els canals de televisió, en la premsa digital, en internet, en la ràdio, en els WhatsApp, sobretot de les meues amigues. Elles em diuen que estic obsessionada, que l'excés d'informació desinforma, que em prenga les coses amb mes tranquil·litat, que soc una exagerada. El que tinc és por. Simplement por, i molta.

Des de la meua finestra veig tots els dies a la gent que ix a les huit amb les cares somrients. Algunes es disfressen, unes altres canten, altres toquen un instrument, aquella dibuixa un cor, l'altra plena de globus de colors el balcó, un ancià balla i aplaudeix, una xiqueta penja un arc de Sant Martí, l'ambient és festiu, es vol evitar el dramatisme. Ho entenc. Hi ha xiquetes i xiquets xicotets als quals animar, joves amb la seua enorme energia vital als quals hem de donar exemple de serenitat. Però jo estic sola a casa, amb 70 anys i por. Molta por.

La meua gossa ho nota. S'acosta i posa el seu cap sobre els meus genolls amb una mirada suau i tendra, sembla que diga, tranquil·la, soc ací amb tu, no et passarà res.

Quan la trac de nit porte guants, màscara i un drap de neteja humitejat amb lleixiu. Torne a casa el mes prompte possible. Quasi corrent. Una vegada a casa és tot un ritual. Netege les potes de la gossa, tire els guants, deixe la roba en una bossa per a rentar, em canvie les sabates i em netege les mans amb gel hidroalcohólic.

Diuen les meues amigues que tinc sort de poder eixir al carrer. Sort? Jo el que vull és fugir lluny d'aquest maleït virus, però està en tot el planeta. Llavors, on anar?

Pot ser que no tinga dret a protestar, no soc infermera, ni metgessa, ni repartidora, ni recullc contenidors, ni venc menjar, ni he d'anar al camp a recol·lectar, ni…  ja sé que hi ha moltes persones exposades 100 vegades més que jo. Els estic agraïda, de debò. Són tan valentes!

Però jo seguisc amb la meua por.

15 DES DE LA FINESTRA : Cristian

15 Cristian

El restaurant estava a punt.

La inauguració prevista per al dia 13 de març.

Esperàvem el cap de setmana amb il·lusió, el rebost i les neveres plenes. Seriem dos cambrers en la barra i tres en les taules, en la cuina dues persones més i la propietària supervisant-ho tot, ocupant-se de la caixa i donant un cop de mà on fera falta.

En la televisió va aparèixer el president del govern anunciant l'estat d'alarma per una pandèmia molt perillosa que recorria el país i que amenaçava amb col·lapsar la sanitat. L'única solució era el confinament total, dràstic, rigorós, de tota la població. 

El primer que vaig pensar va ser en les gambes fresques. Veges tu quin pensament! Què anàvem a fer amb tants quilos? Congelar-les, clar. Després vaig anar repassant la resta dels productes que teníem preparats per a la inauguració. Dolços, begudes, fruita, carn, peix, verdures… impossible guardar-ho tot. Anava a fer-se malbé quasi tot.

Em vaig consolar pensant que només era un endarreriment de quinze dies. 

Després van ser molts més.

Encara no havia formalitzat el meu contracte de cambrer, així que em vaig trobar a casa sense treball, sense diners i amb la moral per terra. La meua parella tampoc té treball. Tenim dues xiquetes precioses que ens alegren la vida amb les seues abraçades i les seus rialles. No vull que sàpiguen l'angoixa que estic passant en haver de pagar el lloguer i el menjar amb tan pocs estalvis. 

No sé què faré.

Estic a casa desesperat i no trobe la manera de tirar avant.

Des de la meua finestra mire el carrer buit i el quiosc tancat. Sols el forn del cantó té un poc de moviment a primeres hores del matí. Fins a quan podré comprar el pa per a les xiquetes si açò s’allarga molt?

14 DES DE LA FINESTRA : Lluïsa

14   Lluïsa

El meu avi va morir ahir. No el vaig poder veure. Tampoc vaig poder acomiadar-me, donar-li un últim bes a la mà o a la galta. Parlar-li, encara que no em puguera escoltar, dir-li quant el volia, érem còmplices en tantes coses, ens enteníem amb només un gest, una mirada, un somriure.

No el vaig poder acompanyar en els últims dies, estava en coma induït per a no tindre sofriments fins que el seu cos va deixar de funcionar. Només el personal sanitari estava autoritzat a entrar a la seua habitació amb extremes mesures de seguretat. Sé que va estar molt ben atés i per això estic molt agraïda, mai prou.

No obstant això, el dolor que sent és tan enorme que sembla que el meu pit esclatarà. Busque alguna cosa que em servisca de vàlvula de fugida, algú o alguna cosa a qui culpar, no serveix que em diguen que ja era major, que és llei de vida, que les complicacions són habituals a aquesta edat, que aquesta pandèmia no l'esperava ningú… res em consola. Estic molt enfadada i enrabiada amb el món i no sé què fer.

No pot haver desaparegut de la meua vida. Així, no.

Des de la meua finestra, amb els ulls unflats i enrogits de tant de plorar, veig les dels pisos d’enfront, tancades, sense vida.  Als balcons diversos arcs de Sant Martí dibuixats. I si mire cap amunt, el cel completament ennuvolat a punt de ploure.

Els núvols ploraran amb mi.

13 DES DE LA FINESTRA : Matilde

13   Matilde.

El poble s'ha quedat buit. No es veu a ningú pel carrer. Dels 200 i escaig habitants censats, realment vivim ací menys de la meitat tot l'any. Els altres venen i se’n van.

Huí sembla un poble fantasma, però continua sent preciós.

Solen vindre persones de tot el món a visitar-lo. Jo els mire des de la meua finestra i m'entretinc inventant la història de les seues vides. Escoltant idiomes incomprensibles. Veient els seus ulls curiosos i cares de sorpresa davant el túnel que travessa la muntanya per a arribar al castell.

Tot és silenci. Ningú ha d'eixir de casa. Hi ha greu perill de contagi. Jo estic tranquil·la. Tinc tot el que necessite. Els meus fills no paren de cridar-me i els he de tranquil·litzar. Em porten a casa la medicació o el menjar. Ni tan sols he de cuinar.

Em fregue les mans amb el gel hidroalcohòlic, netege amb un drap xopat de lleixiu les coses que solc tocar i em pose la màscara i els guants quan venen a portar-me el que necessite.

Des de la meua finestra li cride a Antonio, que està una mica sord, perquè traga el cap per la seua i xarrem una estona. Ell viu amb el seu fill que és infermer i és qui ens compta com van les coses en el seu treball, però passa el dia sol.

Tinc 91 anys, he vist guerres, fam, terratrémols i sequera, però també alegria, festa, riures i felicitat.

Açò també passarà.

12 DES DE LA FINESTRA: Marc

12   Marc.

Resistiré alçat enfront de tot. 
Em tornaré de ferro per a endurir la pell, 
i encara que els vents de la vida bufen fort, 
soc com el jonc que es doblega, 
però sempre segueix en peus…

Fa, La #m, Re #, Sol #, La #m, Do 7, Fa m …

Els acords per a guitarra els tinc clars. La lletra l'he hagut d’aprendre, perquè aquesta cançó és de l'època de ma mare. Ella la sap tota, però jo no l'havia sentida en la meua vida i em demana que a les huit eixim al balcó i la cantem junts.

El primer dia que la cantarem, em va sorprendre la quantitat de gent que corejava amb nosaltres la tornada. S'ha convertit en l'himne popular de la resistència de manera natural. La cantava el Duo Dinàmic en 1988, i va ser Carlos Toro qui va escriure la lletra. La meua mare sembla haver rejovenit 30 anys quan la canta a plens pulmons per la casa.

Amb aquesta situació de confinament tinc prou de temps per a estudiar les meues partitures del conservatori i les de la banda de música, però la guitarra no és la meua especialitat. En fi, faig el que puc.

Des de la meua finestra, mentre practique amb el fagot, veig les cares dels veïns escoltant pacientment, no es molesten, al contrari, somriuen i em saluden amb la mà. També veig passar a vegades el cotxe patrulla de la policia local. Alguna persona amb màscara, guants i la cistella de la compra també passa ràpid per la meua finestra. Però la majoria de les vegades el carrer està silenciós i buit. 

Sols les meues notes trenquen el so del silenci.

Bo, ja són quasi les huit. Anem al balcó.

11 DES DE LA FINESTRA: Isabel

11  Isabel.

Porte elaborades 40 receptes. Una per cada dia dels 40 que portem de confinament.

No se m'havia ocorregut mai posar una càmera i gravar els passos d'elaboració per a compartir-los amb tothom per YouTube, Facebook, Instagram o Twitter, però el meu fill m'ha animat a fer-ho i la veritat és que m'ha salvat la vida en aquesta situació tan complicada.

Quan acabe el meu teletreball, em pose a cuinar. No importa l'hora, em serveix de relax, de diversió, em manté alegre, viva. Fa que m'oblide de les dificultats i sent que tinc l'oportunitat d'ajudar a altres persones i fer aquest tancament més suportable.

És un repte haver de preparar coses diferents, que després ens mengem, clar!   Unes senzilles i unes altres necessiten una mica més d'elaboració, però possibles de preparar en qualsevol llar.

Des de la finestra, els meus veïns em comenten com els han eixit les madalenes o el bescuit. Em suggereixen plats nous. Plats de cullera, diuen. 

Sempre he sigut un poc cuinera, és un dels entreteniments que he tingut, però estava una mica aparcat. Ara amb aquesta situació m'he llançat definitivament.

Demà he d'eixir a la compra. Aprofitaré per a portar al centre de salut un pastís de xocolate negre amb maduixes que acabe de preparar. Mereixen tot el nostre agraïment les persones que allí treballen.

S'arrisquen per a cuidar-nos i ho fan amb tota dedicació. Serà la manera de mostrar el nostre suport. 

Espere que els agrade.

10 DES DE LA FINESTRA: David

10   David

Comence els exercicis com cada matí. No he de perdre la musculatura que tant m'ha costat aconseguir. L'entrenament és essencial per a mi. Ho necessite com respirar, menjar o dormir.

Anava a participar als jocs olímpics de 2020 a Tòquio, però m'han dit ja que se suspenen. Soc jove, espere que no m'afecte massa, així i tot, això està sent difícil d'assimilar. Quasi quatre anys de treball dur que es queden en l'aire. He d'entrenar a consciència sense perdre ritme. Els músculs han d'estar llestos, forts, en forma per al 2021. Ja ens han dit les noves dates, entre el 23 de juliol i el 8 d'agost.

Tinc alguns aparells per a l'entrenament, la cinta i la màquina de rem que em va regalar Silvana fa just un mes. No puc eixir de casa i córrer com abans, però crec que amb això aconseguiré no perdre musculatura ni elasticitat. He de mantindre les cames fortes, ràpides i resistents, turmells sans i estables, muscles i braços en forma. 

 La Marató és una de les proves reina en els jocs olímpics i és la meua especialitat.

Sé que em falta bastant per arribar al temps que va aconseguir el kenià Eliud Kipchoge el 2018 a Berlín, 2.01:39. Ningú en el món l'ha superat encara. Tampoc arribe al rècord de Julio Rey en el 2006 a Hamburg, 2.06:52, però em defense prou bé i no perd la il·lusió. Aconseguir batre la meua pròpia marca, quedar entre els millors, participar amb els grans del món, compartir l'ambient esportiu i viatjar a Tòquio són somnis a l'abast de la mà que ara s'han vist ajornats. Però no em vull desanimar.

Què li ha passat al planeta sencer? Com ha pogut ocórrer una cosa així? Un virus assassí ens ha paralitzat per complet. Increïble.

Mentre còrrec sobre la cinta controlant la freqüència cardíaca, veig des de la finestra als cotxes policials que patrullen per la zona, una persona que trau al seu gos, un veí amb les bosses d'anar a comprar i poc més. Els carrers buits sense trànsit de cotxes ni circulació de persones.

Estem encara a meitat d'abril i sembla que açò no acaba. Tinc ganes de cridar, d'eixir a córrer de debò, no en aquesta cinta, i que tot aquest malson acabe. Però també pense en el meu amic i company Jordi. M’acaben de dir que està a l’hospital. 

No sé res mes.

9 DES DE LA FINESTRA: Toni

9   Toni.

El capatàs em diu Toni. 

El meu nom real és difícil de pronunciar per a ell. Això diu.

Hui el camp està a vessar, els arbres dobleguen les branques del pes de la fruita. No sé calcular els milers de quilos que hi ha, però si sé que som pocs per a fer tot el treball. I la fruita, madura i s'ha de recollir abans que es desbarate.

Ací m'agradaria a mi trobar-me al tipus de la pel·lícula que vam veure anit. Un guaperas que treballava en la borsa dels EUA, el gos o el llop, no recorde bé. No sé per què va posar aquesta peli el cap en la cantina on sopem. Amb el que em costa guanyar un sou decent i em veig a eixos tipus amb les seues corbates, les drogues i les seues festes. Me’n vaig anar abans que acabara, no ho suportava.  Si existeixen persones que s'enriqueixen amb la suor i la vida de gents senzilles, haurien d'estar perseguides per la llei.

Jo només vull treballar per a viure i ajudar a la meua família. És demanar massa? 

El treball no em fa por. Soc capaç de fer moltes coses. Encara que ací la Llicència en biologia i agricultura del meu país, no em serveix per a res. Quan vaig arribar, pensava que seria un bon document que m'obriria portes, prompte vaig veure que no era així. No importa, el que em dol és haver de suportar l'odi d'algunes persones, que ni tan sols em coneixen.

Ara em necessiten. He de recollir la fruita perquè puguen menjar. S'acaben de donar compte que el meu treball és necessari. No sé quant de temps durarà aquesta situació de tancament a les seues cases.

Des de la meua finestra veig part de la plantació. Almenys estic a l'aire lliure, encara que haja de portar màscara i guants de goma. 

8 DES DE LA FINESTRA : Laura

8   Laura.

Acabe de gravar el conte que enviaré als meus xiquets i xiquetes.

Cada dia, asseguda en la catifa del menjador de casa, convertit en plató d'enregistrament, els oferisc un de diferent. Els convide a llegir a les seues cases. Els envie abraçades i ànims. Abans prepare les activitats i recomanacions que enviaré pel grup de WhatsApp a les famílies perquè treballen a casa. Coses senzilles que es poden fer sense massa dificultat, però així i tot en tinc moltes per a aconseguir que les realitzen. I encara més per a contactar amb totes i cadascuna d'elles.

Cada família té una idea de l'educació i unes prioritats diferents, a més les circumstàncies són molt diverses. A casa d'Ana són quatre germans i només tenen un ordinador que els va proporcionar l'escola. Iván en canvi, té tot el que necessita i la seua família bolcada a ajudar-lo. Salva, serioses dificultats en atenció. Luisa és encantadora, però viu en el seu món especial. Alba plora per qualsevol cosa i ara està espantada, diu la seua mare que s'ha tornat a fer pipi en el llit i reclama constantment l'atenció de la seua família.

Amb tot aquest panorama se'ns diu que continuem les classes, que intentem que siga el més normal possible.

Normal? què vol dir normal? Portem més de 30 dies de confinament total, és això normal?

S'ha posat en evidencia clarament quin és el paper de l'escola. No és un lloc al qual van unes persones d'edat primerenca, amb la ment buida o mig plena de coneixements, perquè les mestres els omplim de conceptes que poden ser obsolets en uns anys.

L'escola és un lloc de trobada, ple de complicitats, on s'acompanya als xiquets i xiquetes perquè cadascú descobrisca el seu potencial i el desenvolupe al màxim. Per a rescatar a l'indecís, animar a la tímida, obrir camins a les ments, ensenyar a pensar, a tindre empatia, a descobrir els sentiments, a conèixer les emocions. Aprendre i desitjar que el món siga millor, més humà, lliure i just.

No es pot treballar tot això des de la distància. No almenys en aquestes edats.

Des de la meua finestra veig els carrers buits, ningú camina per les voreres, cap vehicle passa. Al jardí de davant, els gronxadors no es mouen, no hi ha xiquets i xiquetes jugant com de costum.

I l'escola, també està buida.  

7 DES DE LA FINESTRA: Rosa

7   Rosa.

He perdut la noció del temps. 

He estat tants dies sense estar, que ara em costa prou tornar a la realitat.

Des de la finestra de la meua planta veig les ambulàncies entrar i eixir. El personal sanitari sembla que siguen astronautes o manipuladors de material perillós, com en les pel·lícules o en els reportatges de plantes d'urani radioactiu en les que ha hagut una fugida greu, o quan es manipulen explosius perillosos. Sempre en situacions extremes, estranyes. No obstant això, ara sembla habitual. 

Les persones que observe des d'ací porten màscares i guants. Totes.

Les de la planta en la qual vaig estar, portaven un equipament de protecció especial per al personal sanitari. Guants, màscara, ulleres protectores, pantalles facials, bates, davantals, cobertes per al cap i les sabates. Venien tan tapades a cuidar-me que em costa reconéixer-les ara. Només els seus ulls i la veu em resulten familiars.

El dia que vaig eixir de l'UCI, es van col·locar al costat del corredor i un túnel d'aplaudiments em va precedir. Tothom somreia, alguns encara amb somriure, ploraven d'emoció. Jo només volia expressar el meu més sincer agraïment per tot el que van fer per mi durant tant de temps. No vaig saber com expressar-ho, només somreia i alçava la meua mà saludant.

He vençut a la mort, diuen. 

Va ser molt dur, molt complicat. Però ací estic.

6 DES DE LA FINESTRA: Joan

6   Joan.

Porte tot el dia recorrent els carrers buits de la ciutat. Mai hauria pensat que les veuria sense el trànsit dens al qual estic acostumat. 

Els conductors impacients que intenten colar-se per qualsevol costat, els sons del clàxon de la gent amb pressa, els semàfors en ambre que semblen la pistola d'eixida d'una carrera en la qual ens va la vida, només per a tornar a parar una altra vegada uns metres més endavant, la multitud amuntegada en les voreres, i el soroll. El soroll que ens envolta constantment.

Ara, el silenci és aclaparador, no estic acostumat, només escolte el so del motor de la meua nova furgoneta NV300 de 75KW i 102CV. 

Des de les finestres veig els aparadors de les botigues tancades que continuen anunciant els seus articles. Però ningú camina per les voreres. Tancat per alerta mèdica, posa en alguns llocs. Els panells anunciadors dels carrers continuen canviant, però no hi ha ningú per a veure'ls.

 

Acabaré la meua jornada prompte. Ha valgut la pena. La senyora Joana s'ha alegrat molt quan li he entregat la compra. Igual que Antoni, que volia donar-me una propina. Telefonen a la botiga, fan la comanda i jo li ho porte a les seues cases. Així no ixen dels seus domicilis, eviten el contagi i ajuden al fet que açò acabe com més prompte millor.

Jo m'expose, sí. No hi ha més remei. Però he pres totes les precaucions que indiquen els sanitaris. Acabe el meu últim repartiment de hui i em vaig a casa.

Sols veig carrers buits.

5 DES DE LA FINESTRA: Maria

5   Maria

-             Mare, per què no?

-             Ja t'ho he dit, Maria. Tu ja ho saps.

-             Però per què? Dis-me. Per què?

-             T'ho torne a explicar, àngel meu.

Recordes els granets d'arena de la platja tan xicotets que se t'escapen entre els dits? Hi ha un virus moltíssim més xicotet. És tan xicotet que no ho podem veure. Pot estar en qualsevol part i si el toquem, es fica pel nas o per la boca, dins de nosaltres i ens fa mal. Molt de mal. Tant que fins hem d'anar a l'hospital perquè ens curen.

-             Val mare, però jo vull anar al parc a jugar. Puc? Eh! Puc?

-             Allí també hi ha perill que estiga. Cap xiquet o xiqueta pot anar. Es posarien malalts ja t'ho he dit. I també les seues famílies.

-             I a casa de l'àvia? Allí estem dins, podem posar a la porta un cartell que diga: No entres, virus! Que ací no et volem.

-             Maria, bonica. L'àvia té moltes ganes de veure't, però ara no pot ser. La cridem per videoconferència i li contem el que farem val? A més recorda que hui cuinaràs macarrons amb el pare i tu has de preparar el formatge, la tomaca, la mantega…

-             Iupiii, això sí que m'agrada! I després dibuixaré un dinosaure i una papallona. Mare ens podem disfressar hui també?

-             Clar. 

-             I després eixirem a la finestra a aplaudir i cantar? I veurem els dibuixos de la tele? I em llegiràs un conte?

-             El que més t'agrade.

-             Un beset mare!

4 DES DE LA FINESTRA: Anna

4   Anna

Només podia donar-li la meua mà a través del guant. Pressionar perquè notara que era allí al seu costat, assecar les llàgrimes que en silenci relliscaven per la seua cara. Murmurar paraules, soc ací, soc ací amb tu, no estàs sol, soc ací, repetides una vegada i una altra com un mantra.

No vaig pensar que havia acabat el meu torn, no vaig notar que estava tan cansada que m'hauria pogut quedar adormida dempeus. Vaig oblidar que em dolia l'ànima. Vaig oblidar el temps i l'espai, la meua ràbia i la meua impotència. Ho vaig oblidar tot durant uns minuts.

Després quan tot va acabar, vaig soltar la seua mà, vaig eixir de l'habitació i vaig tancar la porta suaument.

Ara, des de la meua finestra, les enormes branques dels arbres de l'avinguda em semblen braços que demanen la meua ajuda amb crits murmuradors. La llum dels fanals els dona un color groguenc i somort. Quan isca el sol al matí, recuperaran la seua verdor, però aquesta nit tot sembla trist. Trist i injust. 34 anys. Massa jove per a morir. Maleïda pandèmia! Maleït virus! Maleïda estupidesa humana!

No puc deixar de plorar.

Tornaré al meu torn de treball i amb l'ànima trencada, ajudaré als que estan lluitant per sobreviure a tot això. I m'enfrontaré al sofriment i la soledat d'uns altres. Tornaré a donar la meua mà a qui em necessite i esperaré. Recompondré els trossos del meu cor trencat i miraré cap avant.

Al final tot eixirà bé.

3 DES DE LA FINESTRA: Luis

3   Luís

No puc més. No ho suporte. He d'eixir d'aquesta ratera. M'ofegue.

Els veïns de baix es passen les hores assajant i tocant la trompeta, i els de dalt, amb tres mocosos salvatges que no paren de pegar bots, córrer i fer crits, em tornaran boig. Quan eixen a la finestra a les huit tot són somriures i cançons i aplaudiments. Jo ni els veig, sols ho escolte des del sofà. Fotre, no sé per a què tanta parafernàlia. Només vull que em deixen en pau.

Els bitllets de l'avió damunt de la taula em recorden on hauria d'estar ara, lluny d'ací, molt lluny, prenent el sol, amb la meua cervesa fresca, la platja, els amics. Planejant aquest viatge tot un any perquè ara passe això. Ja és tindre mala sort.

En la televisió el govern ens repeteix per enèsima vegada que la pandèmia no sé què, que si els morts, que si l'estat d'alerta, que el confinament… que s’en vagen a la merda, fotre. Jo vull eixir, córrer, deixar-me anar, no quedar-me ací mirant les parets d'aquest tuguri. Si almenys visquera en una casa amb una finestra al carrer, però no, ací és tot interior. Com a molt puc assomar-me a la lluerna del pati, i això encara em deprimeix més.  

Aquesta vesprada baixaré a fer la compra. Crec que ompliré la cistella només amb cervesa, creïlles fregides i roses salades. M'asseuré i amb la Tauleta veuré d'una tirada els episodis de Star Wars que m'abellisquen.

Que no em cride ningú, ni missatges, ni WhatsApp, ni videoconferència. Em posaré els cascs i m'aïllaré del món per complet. No és això el que volen?

Al final eixiré. Ho sé. I quan isca d'aquesta …

2 DES DE LA FINESTRA:Pepe

2   Pepe

La finestra és xicoteta, però tots els matins assolellats, ompli l'interior del meu xicotet estudi un raig de llum blanca. M'entretinc de vegades mirant els minúsculs, quasi microscòpics, brins de pols voletejant. Bufe per a veure com es mouen fins que tornen a caure lentament.

Però hui, porte molts dies sense veure a penes el sol, no ha parat de ploure o d'estar ennuvolat. Tampoc escolte els riures dels xiquets i xiquetes quan juguen. Els coloms, als  qui solc posar escaiola, pa i algunes llavors, són els únics que venen a visitar-me.

Els carrers estan completament buits. Tothom està tancat dins de les seues cases. No sols ací a la meua ciutat sinó en tots els pobles i ciutats del món. Sembla una pel·lícula de ciència-ficció, però no, és real, completament real.

Un virus estrany està atacant a les persones de manera brutal. Ja porten comptabilitzades 211.000 vides perdudes en tot el planeta i mes de 3 milions de contagis.

La por intenta apoderar-se dels cors i de la raó.

Des de la soledat i amb l'experiència dels meus 95 anys, estic tranquil. Quasi tot es pot superar. Dic quasi, perquè l'absència d'Isabel em costa moltíssim, de fet, ja no intente superar-la, imagine que és ací al meu costat, parle amb ella, li compte això del coronavirus i veig la seua cara d'estranyesa preguntant, corona qué?

A les huit trauré el cap per la finestra. Aplaudiré al costat dels meus veïns per totes les persones que estan tenint cura de tots nosaltres, els malalts i els sans. Sentiré les cançons de la jove del cinqué que té una veu prodigiosa, porte ací 40 anys i ni sàvia el seu nom. 

Després cadascú tornarà a entrar a les seues cases fins demà. 

1 DES DE LA FINESTRA: Lupe

1   Lupe

                                                                                    Vaig aprendre molt prompte a ser feliç amb poc.

Coneixes aqueixes bombolles de cristall, amb un paisatge idíl·lic que agites i fa caure neu, flors o papers de colors? Ara estic així, a l'interior d'una bombolla de cristall.

Des de la meua finestra veig un cel blau clar, amb xicotets núvols blancs, com de cotó. Al meu costat, una persona molt valuosa en la meua vida tecleja en el seu ordinador, només he de tornar el cap i ja tinc el seu somriure.

En qualsevol moment em puc connectar per a parlar amb els meus fills, amb la meua germana, els amics, la família.

No necessite res, tot és senzill, simple, fàcil.

Però la vida, fora d'aquesta bombolla, ha fet un tomb.

De sobte, tot el planeta està sent atacat i milers de persones estan perdent la seua vida abans del que es preveu. Tu o jo mateixa podem ser una d'elles.

Des de la meua finestra, només hi ha cel blau i oronetes voletejant, no veig els llits dels hospitals, el dolor, la mort en soledat, no veig el cansament de les persones que no paren de treballar perquè tirem avant, les màscares, el sofriment, però sé que tot això és ací i no puc fer res per evitar-ho. També veig abnegació, ajuda, altruisme, ganes de viure, música, color, crits d'ànim i rialles de xiquets.

M'imagine el planeta Terra com una fràgil boleta de jugar al guà, cada vegada més diminuta en l'espai, i nosaltres com a simples granets d'arena de la platja.

Però eixos diminuts grans d'arena són molt valuosos. Cadascun amb la seua història personal plena d'emocions. Vides que mereixen un món millor. Un planeta millor. Un present millor. Un futur millor.

És vertaderament imprescindible reflexionar sobre quina vida tenim i quina vida volem. La Naturalesa no ens necessita. Nosaltres a ella sí.

Tenim una gran oportunitat. Podem canviar tantes coses!

Serem capaços?