16 Teresa
Tinc por. Ho reconec.
No ho amague. El que tinc és por.
Des que va aparéixer el Covid 19 no faig més
que buscar informació pertot arreu, en els canals de televisió, en la premsa
digital, en internet, en la ràdio, en els WhatsApp, sobretot de les meues
amigues. Elles em diuen que estic obsessionada, que l'excés d'informació
desinforma, que em prenga les coses amb mes tranquil·litat, que soc una
exagerada. El que tinc és por. Simplement por, i molta.
Des de la meua
finestra veig tots els dies a la gent que ix a les huit amb les cares somrients.
Algunes es disfressen, unes altres canten, altres toquen un instrument, aquella
dibuixa un cor, l'altra plena de globus de colors el balcó, un ancià balla i
aplaudeix, una xiqueta penja un arc de Sant Martí, l'ambient és festiu, es vol
evitar el dramatisme. Ho entenc. Hi ha xiquetes i xiquets xicotets als quals
animar, joves amb la seua enorme energia vital als quals hem de donar exemple
de serenitat. Però jo estic sola a casa, amb 70 anys i por. Molta por.
La meua gossa ho nota.
S'acosta i posa el seu cap sobre els meus genolls amb una mirada suau i tendra,
sembla que diga, tranquil·la, soc ací amb tu, no et passarà res.
Quan la trac de nit
porte guants, màscara i un drap de neteja humitejat amb lleixiu. Torne a casa
el mes prompte possible. Quasi corrent. Una vegada a casa és tot un ritual. Netege
les potes de la gossa, tire els guants, deixe la roba en una bossa per a rentar,
em canvie les sabates i em netege les mans amb gel hidroalcohólic.
Diuen les meues
amigues que tinc sort de poder eixir al carrer. Sort? Jo el que vull és fugir
lluny d'aquest maleït virus, però està en tot el planeta. Llavors, on anar?
Pot ser que no tinga
dret a protestar, no soc infermera, ni metgessa, ni repartidora, ni recullc
contenidors, ni venc menjar, ni he d'anar al camp a recol·lectar, ni… ja sé que hi ha moltes persones exposades 100
vegades més que jo. Els estic agraïda, de debò. Són tan valentes!
Però jo seguisc amb la
meua por.
No hay comentarios:
Publicar un comentario