14 Lluïsa
El meu avi va morir
ahir. No el vaig poder veure. Tampoc vaig poder acomiadar-me, donar-li un últim
bes a la mà o a la galta. Parlar-li, encara que no em puguera escoltar, dir-li
quant el volia, érem còmplices en tantes coses, ens enteníem amb només un gest,
una mirada, un somriure.
No el vaig poder
acompanyar en els últims dies, estava en coma induït per a no tindre sofriments
fins que el seu cos va deixar de funcionar. Només el personal sanitari estava
autoritzat a entrar a la seua habitació amb extremes mesures de seguretat. Sé
que va estar molt ben atés i per això estic molt agraïda, mai prou.
No obstant això, el
dolor que sent és tan enorme que sembla que el meu pit esclatarà. Busque alguna
cosa que em servisca de vàlvula de fugida, algú o alguna cosa a qui culpar, no
serveix que em diguen que ja era major, que és llei de vida, que les
complicacions són habituals a aquesta edat, que aquesta pandèmia no l'esperava
ningú… res em consola. Estic molt enfadada i enrabiada amb el món i no sé què
fer.
No pot haver
desaparegut de la meua vida. Així, no.
Des de la meua
finestra, amb els ulls unflats i enrogits de tant de plorar, veig les dels
pisos d’enfront, tancades, sense vida. Als balcons diversos arcs de Sant Martí
dibuixats. I si mire cap amunt, el cel completament ennuvolat a punt de ploure.
Els núvols ploraran
amb mi.
No hay comentarios:
Publicar un comentario