Com sempre, rebem els
avisos i ens presentem en el lloc per a fer-nos càrrec del cos de la persona
morta. Però ara la situació és anòmala.
Tinc 50 anys i he
treballat tota la meua vida en aquesta empresa. El meu avi fabricava fèretres,
el meu pare va ampliar la fàbrica i va afegir les assegurances de decessos i jo
continuo la seua feina.
Els meus germans i jo
jugàvem de xicotets a l'amagatall en la nau on el meu avi tenia l'exposició.
Imagineu l'amagatall ideal per a nosaltres!
Una vegada estava sol
i avorrit i em vaig adormir dins d'una de les caixes vellutades i toves, la
meua família no em trobava i van alertar al veïnat, tothom m'estava buscant
pels llocs més estranys i llunyans, quan vaig despertar i vaig eixir de la
fàbrica, no vaig comprendre què estava passant, sol recorde a la meua mare que
primer em va abraçar plorant fins a quasi asfixiar-me. Després va vindre la
reprimenda, clar.
Per a mi el naixement
i la mort formen part d'un cicle natural. Ho he viscut des de la infància.
Durant aquests dies
del covid, els avisos han sigut constants. Els viatges a hospitals o
residències eren diaris, el que canviava era l'escàs nombre de familiars i la
falta de l'homenatge que se sol fer en el comiat d'un ser estimat. Les normes
de precaució són estrictes i s'han d'acceptar. No hi havia flors, ni amics, ni
actes religiosos o socials, ni discursos…
Totes les persones
mortes han tingut un procés i s'han seguit els protocols. Tinc les fitxes de
cadascuna d'elles, no obstant això, tinc un sentiment estrany, un dolor
especial que no havia sentit abans d'aquesta pandèmia.
Ha quedat una urna
sense que ningú la reclame. Es la de l’Elena.
No sé què pot haver
passat. No tenia família? L'estan buscant en un altre lloc? Vivia sola sense
parents ni amics? Investigaré per a resoldre-ho.
En la seua fitxa diu
que tenia 35 anys i treballava cuidant a una anciana de 85. Va arribar d'un
país a l'altre costat de l'Atlàntic. Buscaré l'agència que la va col·locar i
esbrinaré si li ho han notificat a la seua família.
Des de la meua
finestra, m'agradaria poder veure el paisatge rural de la casa de la meua àvia,
la muntanya, els prats, el riu i el camí ple de lliris. De tota manera, el
paisatge urbanita que veig no està malament, la rotonda amb l'escultura
moderna, els pins, les flors i la font, l'única cosa diferent és que sempre
està a vessar de trànsit i ara no es veu a ningú.
No hay comentarios:
Publicar un comentario